21 de febrer de 2018

ELS RIUS DE L'INFRAMÓN (III): L'AQUERONT

Aqueront va ser un fill d'Helios i Gea que va ser precipitat al Tàrtar per haver donat aigua als titans o als gegants durant la guerra dels déus contra els titans.


És el riu que les ànimes han de travessar per a arribar a l'Hades, l'inframón i es diu que té unes aigües tèrboles i estancades amb les ribes fangoses.

Aquest riu era considerat el riu de les tregedies tot i que en grec significa temut.
El riu Cocit, també conegut com el riu de les lamentacions, és un afluent de l'Aqueront que circula paral·lel al riu Estix.


Riu Cocit amb la barca de Creont
Riu Aqueront a Grècia

EL RIU COCIT I LES SEVES PROPIETATS
Aquest riu està format per totes les llàgrimes, penes i lamentacions dels condemnats després d'haver tingut una mala vida. Es deia que aquest riu que corria amb molta força era d'un color blau fosc profund i que si hi estaves molt a prop, totes les lamentacions de la teva vida se't acumulaven i augmentaven fins al punt de voler-te tirar al riu. Es deia que a la riba s'hi podien trobar les ànimes que no podien pagar un tribut a Caront.

EL FLEGETONT I LES SEVES PROPIETATS
És un altre afluent que unit amb el Cocit formava el riu Aqueront i és conegut com el riu que flambeja. Aquest riu era ple de vapors sulfurosos i no consumia cap combustible. Al relaciona el nom del riu amb un riu de foc, a vegades també se'l anomenava flegetont de foc o piriflegetont. A més, es deia que si els éssers humans beguessin aigua d'aquest riu i que aquest faria que poguessin mantenir-se vius però tenint la mateixa gana i set.

Paula Sala
1r Batx

20 de febrer de 2018

DETERMINATS DÉUS DE LA MITOLOGIA ROMANA

La mitologia romana està plena de grans déus i personatges que al llarg dels segles han estat referència d'una de les civilitzacions més antigues.

Aquests déus de la mitologia romana, se'ls invocaven amb grans rituals i oferien sacrificis per obtenir les virtuts que ells atorgaven d'acord als seus poders. A continuació, us presentaré algunes d'aquestes divinitats que des de llavors han format part de la història.
Rafael Sanzio, O consílio dos deuses, 1517-18


Júpiter: És equivalent al déu grec Zeus, el més poderós de l'Olimp. Aquest déu romà, fill de Saturn, era considerat el pare de tots els déus, qui va exaltar al tron després d'abatre al seu pare en represàlia per haver devorat als seus germans, sort de la qual es va salvar gràcies al fet que la seva mare, la deessa Ops, el va amagar al costat dels seus germans, Neptú i Plutó. Entre els seus atributs es troben: l'àguila, el poder i el llamp.
Júpiter de Esmirna (Museu del Louvre) 

SaturnÉs l'equivalent al déu grec Cronos, era considerat el déu de l'agricultura i la collita. El seu poder de governar el va obtenir del seu germà Titan, qui li va cedir el tron amb la condició que no concebés fills, per això, Saturn en casar-se amb la deessa Ops, deessa de l'abundància, va tenir diversos fills als quals va decidir menjar-se, i va obtenir per això el nom de "devorador de fills". La seva imatge és la d'un vell de barba blanca amb una túnica i una falç a la mà que representa el temps.
Escultura del dios Saturno. Ríoseco de Soria, segle I d.C
Museu Numantí




Juno: És equivalent a la deïtat grega Hera. Va ser la germana i esposa de Júpiter i reina dels déus, protectora del matrimoni i la família. Juntament amb el seu marit i Minerva, van formar la Tríada Capitolina, és a dir els tres déus més importants de la mitologia romana. Entre els seus atributs es troben la corona i el paó.

Júpiter i Juno de James Barry (1773)
Neptú: És l'equivalent al déu grec Posidó. Júpiter, el seu germà gran, li va atorgar el poder de controlar totes les aigües i mars, de manera que vivia a les profunditats del mar i posseïa un gran trident, amb el que creava deus i controlava les onades i tempestes. Es diu que aquest gaudia d'un caràcter iracund i els seus atacs de fúria deslligaven grans terratrèmols. 
Estatua romana de Neptú. (130-140 d.C.,  Prado, Madrid).
Minerva: És l'equivalent a la deessa grega Atenea. Filla del déu Júpiter i Metis. Deïtat de la prudència, protectora de Roma i patrona dels artesans. Va formar part de la Tríada Capitolina.
Minerva armant-se, Lavinia Fontana (1613), Galería Borghese, Roma. 
Meryem Merimi
4t ESO

19 de febrer de 2018

ELS RIUS DE L'INFRAMÓN (II): LETEU

És un riu que passa per l'inframón i que té unes propietats màgiques molt especifiques, el seu nom significa "oblit".

El riu Leteu i les seves propietats

El riu Leteu es caracteritza per poder fer oblidar absolutament tot a qualsevol ànima, per això es deia que qualsevol ànima que volgués tornar a néixer, és a dir reencarnar-se, havia de beure d'aquest riu per oblidar tota la vida anterior i el que havia vist a l'inframón.

Hipnos

És el déu de la son i els somnis i es diu que el seu palau estava situat a prop d'on vivia Tanatos i que era un palau on mai arribava el sol. Altres diuen però, que Hipnos vivia en una cova fosa al mig d'una illa la qual es va envoltada pel riu Leto. És fill de Nix la deessa de la nit, però es deia que no tenia pare o era Erebos, el deu de la mort.

paissatge del leteu a l'inframón
Mnemósine
Algunes altres religions deien que hi havia un altre riu anomenat Mnemósine i que actuava com a oposat del riu Leteu, és a dir, deien que beure de la seva aigua feia recordar-ho tot fins arribar a la omnisciència. A les ànimes els hi deien que quan els deixessin triar de quin riu beure després de demanar la reencarnació per la bona vida que havien tingut, no triessin el Leteu sinó el Mnemósine per tal de començar una vida nova recordant l'anterior.

Paula Sala
1Batx

16 de febrer de 2018

L'ESCULTURA GREGA - INTRODUCCIÓ (I)

En l'escultura grega podem diferenciar tres grans etapes que coincideixen amb les tres etapes històriques de la civilització grega.
  • Arcaica (S. VII - 499 aC): és l'època on hi ha la formació de les polis i la fundació de les colònies. Es fixen els estils arquitectònics i s'inicia l'evolució de l'escultura grega.
Escultures de l'època arcaica

  • Clàssica (499 - 323 aC): És l'època on Alexandre es mor. Moment de màxima esplendor artística grega.
Dorífor

  • Hel·lenística (323 - 146 aC): És l'època on Grècia exporta el seu art als regnes orientals formats després de la mort d'Alexandre.
Laocoont i els seus fills
CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA ESCULTURA GREGA
  • Materials: marbre, bronze, pedra, calcària, fusta, or i ivori.
  • La majoria d'escultures gregues ens han arribat per còpies romanes, no els originals.
  • Dues tipologies: el relleu i l'escultura exempta.
  • Les escultures gregues representen figures humanes.
  • Les escultures originals estaven policromades.
  • Els escultors passen de ser artesans a tenir una consideració social important.
Més informació:



Martina Vilar
1r Batx

15 de febrer de 2018

EL DÉU APOL.LO

Apol·lo era el déu de la bellesa, la música, les arts, la raó, l'endevinació i el sol. Era jove, bell i sense barba, sempre se'l veia amb una lira o arc i carcaix, corona de llorer i un corb.

Presideix el cor de les nou Muses, que segons mites eren les 9 filles de Zeus, que es van engendrar en 9 nits consecutives i sempre van ser verges i pures, eren les divinitats de les arts.
Les fletxes que Apol·lo tira amb el seu arc provoquen la malaltia, però també és el déu guaridor i purificador. Eren oracles molts santuaris dedicats a Apol·lo, el més important dels quals era el de Delfos. Si bé els seus nombrosos amors són molts cops dissortats.

La seva aparença és la d'un jove molt bell imberbe i amb els cabells foscos rinxolats cenyits per una corona de llorer, portant a la mà una lira i a l'esquerra un carcaix.El animal amb què se'l representava era sempre el corb.

Apol·lo sempre va ser molt "famós" tant amb els Grecs com amb els Romans, se li han dedicat moltes escultures i ciutats en el seu nom

Apol·lo després de matar a la temuda serp Pitó que s'amagava a la muntanya Parnàs, Apol·lo ple d'orgull per la victòria va tenir la valentia de burlar-se del Déu Eros(cupido) per dur l'arc i les fletxes sent tan sols un nen. Apol·lo li va dir que les seves fletxes eren infal·libles ja que havien matat aquella immensa Pitó, però, Eros va dir que les seves feien molt més mal, ja que es tractava de l'amor.
Eros tenia dues fletxes, una amb la punta daurada, que era la de l'amor i la passió i altra era amb la punta de plom, que era de l'amor no correspost o rebutjat. Eros molt enfadat li va tirar Apol·lo la fletxa daurada, fent que s'enamorés de la nimfa Dafne, però Eros li va tirar la fletxa de plom a Dafne fent que odiés l'amor, i sobretot el d'Apol·lo,
Així que Apol·lo perseguia constanment Dafne, però ella fugia com si ell fos un monstre. Ella es va amagar en les profunditats del bosc però gràcies a l'ajuda dels déus Apol·lo la va poder trobar, i quan la noia es va veure sense escapatòria li va pregar al seu pare Paneu que la convertís en qualsevol cosa per conservar la seva llibertat i la va convertir en una escorça d'arbre.
Apol·lo i Dafne, Bernini
ESCULTURA DE DAFNE I APOL·LO DE BERNINI:

Ha sigut una de les escultures més famoses d'aquest mite. Va ser creada per un gran escultor italià anomenat Bernini, entre els anys 1622 i els anys 1625.
És d'un estil molt peculiar, com és el barroc i està feta de marbre. És una escultura força gran de dimensions ja que fa 243 cm d'altura. Bernini ens vol ensenyar just el moment en què Dafne fa la transformació.

EL TRON D'APOL·LO:

El tron era alt i daurat, amb inscripcions màgiques tallades.Sobre el seu seient hi havia una pell de pitó i el seu respatller tenia una forma de lira de set cordes, també penjava un disc amb 21 rajos amb forma de fletxa, semblant  a un Sol.

el Tron d'Apol·lo. ubicació: MUSEU DE CALIFÒRNIA



Nora Prado
4t ESO

14 de febrer de 2018

LA VIDA QUOTIDIANA

LA JORNADA DEL CIUTADÀ ROMÀ

Les activitats que duia a terme un romà els dies feiners duraven, generalment, de sol a sol. S'aixecava abans que es fes de dia, cap a dos quarts de cinc a l'estiu i a dos quarts de vuit a l'hivern. Es rentava la cara, els braços i les cames, i anava a la cuina a esmorzar. Sortia de casa per anar al seu lloc de treball.
Si era ric, rebia a molt d'hora els clients que saludaven el senyor. Després es dedicava als afers personals (visites, votacions als comicis, negocis, etc.) o públics (en el cas que fos magistrat).
A mig dia plegava de la feina fins l'endemà, i llavors prenia el prandium, un dinar lleuger, tan senzill que ni tan sols es parava la taula. Després , cap a les dues de la tarda, feia la migdiada (meridiatio).
Després de la migdiada, cada nou dies a l'època republicana, prenia un bany de cos sencer: els ciutadans rics ho feien generalment a casa seva, i la resta de ciutadans anaven als banys públics (thermae), on calia pagar una moderada entrada. Seguidament solia anar a fer un tomb i, cap a l'hora desena (les 4 de la tarda), s'asseia a la taula per prendre el sopar, l'última menjada del dia i la més abundant. Un cop havia acabat de sopar,se n'anava a dormir.
Les termes de Caracalla
deixo un enllaç per veure'n més informació,
aquí
EL MENJAR  

Els romans primitius eren molt mesurats: menjaven pocs aliments i no gaire variats. Ben aviat, però, a causa de la riquesa generada per les conquestes, les taules de nombrosos ciutadans es van omplir de plats exquisits. 
A partir del segle II a.C els romans feien ja tres àpats al dia, tot i que només el sopar era abundant:

a) El ientaculum, un petit esmorzar després de llevar-se, que consistia en pa, formatge, mel i fruites
b) El prandium, una espècie de piscolabis, àpat lleuger, que feien al migdia. Prenien carn freda, ous o embotits, així com fruita i vi. De vegades, aprofitaven per a aquest dinar les restes del dia anterior
c) El sopar, l'àpat principal, que durava des de mitja tarda fins a la nit. A les grans ocasions, quan hi havia convidats, el banquet podia durar fins a la matinada: després del sopar pròpiament dit tenia lloc una sobretaula molt llarga (comissatio), amb converses, espectacles diversos i passatemps, acompanyada amb la ingesta abundant de vi, fruits secs i dolços.

A l'època antiga els romans sopaven a l'atrium; a l'època republicana ho feien al cenacle (una cambra que solia sobreposar al tablinum); i, ja durant l'Imperi, sopaven al triclinium (menjador), ajaguts damunt de tres llits que tenien una disposició fixa al voltant d'una taula, i eren anomenats summus, medius, imus.
Els lectus medius era el lloc d'honor; el lectus imus, el del propietari de la casa.


triclinium
EL MENÚ

Una vegada els comensals s'havien acomodat al lloc assenyalata,els esclaus presentaven l'aigua per a l'ablució de les mans i el banquet començava.
El menú d'un bon sopar, a partir del segle I a.C, constava de tres parts:

a) La gustatio, que era una mena d'aperitiu. Es menjaven entremesos, amanides, carxofes, espàrrecs, porros, bolets, olives, nous, ostres etc. i com a beguda prenien vi amb mel (mulsum).

b) La prima mensa, que era el sopar pròpiament dit. Constava de diversos plats de carn, ho amanien tot amb sal, llorer, julivert, herbes aromàtiques, salses i canyella. El pa també era imprescindible a la taula.

c) La secunda mensa o postres, que consistia en prendre pastissos, fruita i fins i tot gelats, acompanyats de vi dolç.
Simulació del menjar que podia haver-hi en un àpat romà
1r Batx
Êlia Vilà

13 de febrer de 2018

LA POMA DE LA DISCÒRDIA

La poma de la discòrdia, de Jordaens
Explica la llegenda que quan Peleu, el pare d'Aquil·les, i Tetis, la deessa del mar, es van casar, van enviar invitacions de la festa per tots els déus, però com que no volien cap mena de conflicte en un dia tan especial, van decidir que el millor seria no convidar a Eris, la deessa de la Discòrdia.

Eris es va enfadar tant que va aparèixer en el banquet de boda de totes maneres. Furiosa es va dirigir a la taula on hi havia totes les deesses més belles: Hera, Atena i Afrodita i hi va tirar una poma immensa amb una inscripció que deia: "Per a la més bella".

El judici de Paris, de P.P. Rubens
Hera va dir que devia ser per ella, però, al moment, Atena i Afrodita també van reclamar la poma i van posar a Zeus com a àrbitre. Zeus, no volia decantar-se per cap de les deesses ja que sabia que almenys dues d'elles acabarien fent reclamacions per la seva intervenció o el que és pitjor, enemistades envers ell. Així doncs, va decidir treure's el problema de sobre. No se li va acudir res millor que enviar el déu missatger Hermes (Mercuri), en busca de Paris (el príncep de Troia) amb l'encàrrec del judici que se li demanava. Va localitzar el príncep-pastor i li va mostrar la poma de la que hauria de fer entrega a la deessa que considerava més bella. Precisament per això, Zeus havia escollit a Paris: per haver viscut allunyat i separat del mon de les passions humanes. Així, s'esperava d'ell que el seu judici fos absolutament imparcial.

Cada una de les tres deesses van fer una desfilada davant d'ell cobrint-lo de promeses.

"Prometo donar-te poder i riqueses si m'esculls, seràs emperador de tot Àsia." va dir Hera.

"Si dius que jo sóc la més preciosa, t'atorgaré glòria en les guerres, gran intel·ligència i saviesa." li va prometre Atena.

Però la sensual Afrodita, que era de les més astutes, li va dir: "Et donaré l'amor de la dona que consideris per tu com la dona més preciosa."

Afrodita va obtenir la poma d'or i des d'aquell moment va esdevenir la més bella de totes les deesses, però d'aquí en endavant Hera i Atena van esdevenir les seves pitjors enemigues.

La decisió de Paris va comportar greus conseqüències per al seu poble, ja que la bella dona la qual Afrodita va fer créixer l'amor en el pit de Paris, era Helena, l'esposa del rei d'Esparta: Menelau. En ocasió del pas de Paris per les terres d'aquest rei, i després d'haver estat una nit en el seu palau, Paris va raptar a la bella Helena i se la va emportar a Troia. L'amor per Helena donaria lloc a la guerra més gran vista des d'aquells temps.

Això va fer enfurismar  Menelau. Aquest va convocar als reis aqueus com ara: Agamèmnon, el seu germà, que va ser nombrat comandant en cap; Odisseu, que, inspirat per Atenea, va ser el que va idear el cavall de fusta amb el que l'expedició aquea va poder, i per fi, ocupar Troia; i Aquil·les, entre molts altres va anar a recuperar Helena, o, si fos necessari, lluitar per ella a Troia, fet que glosa Homer a la Ilíada.


L'escena de la poma prohibida
D'aquest mite, o per els cristians, de l'episodi d'Adam i Eva i la poma prohibida, n'ha nascut l'expressió "Ets la poma de la discòrdia". Aquesta expressió vol fer referència a aquell que causa, intencionadament, disputes o baralles dins d'un grup. D'altra banda, els xinesos atribueixen a la poma una concepció totalment diferent. A Xina associen la poma amb la pau i a Noruega representa la immortalitat. Segons la religió cristiana, com la majoria de nosaltres sabem, la poma simbolitza el pecat i el coneixement ja que Adam va tastar la poma prohibida de l'arbre del coneixement.

Helena Osset
1r Batx