27 de febrer del 2009

ORACIONS AMB CUM

Cum fortuna reflauit, affligimur.

En aquesta sentència, trobem una oració subordinada adverbial temporal: Cum fortuna reflauit en la qual el CUM actua com a conjunció temporal, FORTUNA és el subjecte i REFLAUIT és el verb, que és la tercera persona del singular del perfet d'indicatiu actiu del verb "reflo". Quant al verb de l'oració principal AFFLIGIMUR podem dir que és una tercera persona del singular del present d'indicatiu passiu del verb affligio.

La traducció d'aquesta frase és: Quan la fortuna va en contra, ens afligim. En realitat hauria de ser Quan la fortuna va en contra, és afligit però hem traduït el verb en plural perquè concordi millor i la frase tingui un sentit més ple.


Cum vita sine amicis insidiarum plena sit, ratio ipsa monet amicitia comparare.

En aquesta frase trobem una oració subordinada adverbial causal: Cum vita sine amicis insidiarum plena sit en la qual el CUM actua com a conjunció, VITA és el subjecte del verb SIT que és una tercera persona del singular del verb "sum" en present de subjuntiu. PLENA és l'atribut d'aquest verb i té un complement del nom INSIDIARUM i SINE AMICIS és el conjunt d'una preposició + un genitiu que formen un complement circumstancial. El subjecte de l'oració principal és RATIO IPSA que és el subjecte del verb MONET que és una tercera persona del singular del verb "moneo" en present d'indicatiu actiu. Aquest verb té un CD, COMPARARE que és un infinitiu de present en funció de CD i, el CD d'aquest és AMICITIAS.

La traducció d'aquesta frase és: Com la vida sense amics és plena de paranys, la raó mateixa ens recorda que s'han d'ajuntar amics. Aquest cas és el mateix que l'anterior, la traducció no és estrictament així, però si la traduim literalment no sembla català.
Darius autem, cum ex Europa in Asiam redisset, classem guingentarum navium comparavit.

En aquesta frase trobem una oració subordinada adverbial causal introduida per la conjunció CUM: Cum ex Europa in Asiam redisset en la qual el CUM actua com a conjunció, REDISSET és el verb en tercera persona del singular del pluscuamperfet de subjuntiu, EX EUROPA és el conjunt d'una preposició + un ablatiu i per tant actua de CC (locatiu) i IN ASIAM és el conjunt d'una preposició + un acusatiu i per tant actua de CC (direcció). El verb de l'oració principal és COMPARAVUIT que és una tercera persona del singular del perfet d'indicatiu actiu i que té com a subjecte DARIUS. El seu CD és CLASSEM i, aquest, té un complement del nom que és GUINGENTARUM NAVIUM.

La traducció d'aquesta frase és: D'altra banda Dario, havent tornat d'Europa cap a Àsia, va ajuntar un grup de 500 naus. En aquest cas trobem un cum històric.

Raquel Fernández
2n Batx

25 de febrer del 2009

LLATINISMES

Casus belli: > cas (casus) + guerra (bellum): el cas i causa de guerra.

El petroli va ser el
causis belli d'aquell conflicte.

Coitus interruptus: mètode anticonceptiu (no recomanable) que consisteix en interrompre l'acte sexual i efectuar, l'home, l'ejaculació extravaginal.

In situ: >prep in + situ (lloc): en el mateix lloc.

Va viure l'explosió in situ.

Lato sensu: en sentit ampli.

Descriu-me aquella situació lato sensu.

Estricto sensu: en sentit estricte.

No vull que m'expliquis històries, limita't a fer-ho estricto sensu.

Manu militari: mà (manus) + militar (militari): "mano dura", per la mà militar, per la força.

El cop d'estat es va produïr manu militari.

Motu proprio: moviment (motu): per iniciativa pròpia, espontàniament, de forma voluntària.

Va ser un acte motu proprio molt bonic.

Sine die: sense dia, sense data, indefinidament:

Aquella feina l'hem d'entregar o és sine die?

Statu quo: estat (status) + qui-quae-quod. : l'estat actual de les coses, la situació del moment.

No em convenç l'statu quo de la festa.

Delirium tremens: "deliri tremolós". psicòsis tòxica associada a l'alcoholisme crònic, caracteritzada per terribles al·lucinacions i tremolors.

El noi va arribar a l'hospital amb un delirium tremens.

Desiderata: participi de perfet - desidero. desideratus, -a, -um. coses desitjades.

Vaig anar a la biblioteca i com el llibre que buscava no hi era, vaig fer una desiderata.

Deus ex machina: "deus des del mecanisme". Expressió d'origen teatral que al·ludeix a un mecanisme escènic pel qual descendia un personatge diví. S'aplica a algún personatge extern que soluciona un conflicte.

Els germans no es posaven d'acord però va arribar el pare i ho va solucionar tot, va ser el deus ex machina.

Ecce homo: "vet aquí un home". És la representació de Jesucrist coronat amb les espines. "A les últimes", persona colpejada, amb aspecte deplorable...

D'on surts?! vens fet un ecce homo!

Gratia et amore: desinteressadament, "per amor a l'art"

L'artista no va cobrar, ho va fer gratis et amore.

Hic et hunc: aquí i ara.

No es pot ajornar més, ha de ser hic et hunc.

Homo sapiens: "home intel·ligent"

l'homo sàpiens ja caminava dret.

Grauamen: càrrega que afecta a un bé en benefici d'un tercer.

Noelia Losantos
2n Batx

ATENEA













Filla de Zeus i Metis. El seu sobrenom és Palas, que deriva del verb pallein, que vol dir "agafar la llança", a causa de la seva funció de deessa de la guerra.
Se’n desconeix cap relació amorosa, per tant, es creu que va romandre verge. És la filla preferida de Zeus, és la deessa de la guerra i apareix dominant la lluita amb control, intel·ligència i criteri estratègic.

A la guerra de Troia, se situa al costat dels grecs com a venjança de Paris, que en un concurs de bellesa entre Hera, Atenea i Afrodita, va escollir Afrodita. Tot i això, Atenea també és venerada a Troia.


Quant a l’art de teixir, està relacionada a la història d’ Aracne, coneguda a través d’Ovidi. La jove Aracne de Lidia, una reputada teixidora, la qual desafia a la deessa a un duel. Atenea, transformada en una vella l’adverteix sense èxit que sigui modesta, i llavors adopta el seu aspecte real i accepta el duel. Va confeccionar un tapís on, a més dels déus olímpics, s’hi representen càstigs als mortals pel seu atreviment. Aracne representa a déus en situacions d’adulteri (sobretot Zeus). Atenea s’enfureix, esparraca el tapis i colpeja Aracne. Aracne es penja i es converteix en una aranya.

Té una relació especial amb Atenes, ciutat on va ser fundat un santuari més important, el Partenó.

Alba Villalmanzo
2n Batx

ELS DÉUS SE'N VAN DE MARXA

Hola a tots, garriguencs/ques i badalonins/es!

Estrenaré la meva participació en el bloc amb una estrena mundial, un reportatge en exclusiva que no puc revelar com ha arrribat a les meves mans. El fet és que us l'ofereixo per tal que intenteu desvetllar els 11 enigmes que conté, tot indicant de quin déu es tracta en cada cas. Podeu revisionar-lo tantes vegades com calgui, aturar-lo per observar les imatges, tornar enrere... i segur que al final us en sortireu.

FORTUNA AUDACES IUVAT! (De passada digueu-me què significa aquesta expresió llatina)



ARQUITECTURA ROMANA: ELS AQÜEDUCTES

Els alumnes de 4rt d'ESO estem estudiant l'arquitectura romana: ponts, aqüeductes, fars, vies... Nosaltres, l'Andrea i la Mireia hem fer un treball sobre els aqüeductes romans.
En aquest treball podem trobar informació sobre alguns aqüeductes d'Europa i d'Hispania, entre d'altres coses.




També vàrem trobar un anunci on surt l'aqüeducte de Segòvia així que hem pensat en penjar-lo.






Andrea Padilla
Mireia Vidal
4t ESO

22 de febrer del 2009

DÉUS EN L'ACTUALITAT

Nois, sabeu qui són aquests personatges? En el món de la mitologia grega, els déus representaven un valor (Hera el matrimoni, Afrodita la bellesa...) i cada déu tenia els seus atributs. Aquests personatges també representen un valor i potser els trobeu també un atribut! Quin déu penseu que podria cadascún d'ells?





Aquesta és una proposta perquè sabem que demà volieu fer classe, però com que això no pot ser perquè és festa... ;)

20 de febrer del 2009

QUIN BÉ DE... DÉUS!!!

Nois, cada vegada us supereu més! Aquí us deixem les fotos de la nostra visita a la vil·la romana. Esperem que us agradin!!

Els nostres amics de l'Albèniz podran veure les nostres cares i també la vil·la que dóna nom al nostre IES. També nosaltres tenim ganes de veure-us. Ensenyeu-nos les vostres disfresses i el guanyador o guanyadora, que anava de romà. vinga, animeu-vos!!!

Gràcies, Majka, perquè també els alumnes de 4t podem comptar amb tu!!

LA REPÚBLICA II














Runes d'Empúries









Bust conmemoratiu a Gai Juli Cèsar











LA CONQUESTA D'ITÀLIA


Des del s. V al s. III a.C. Roma passa de ser una ciutat-estat a conquerir, de manera gradual però imparable, tota la península Itàlica. Al segle V a.C. Roma forma part de la Lliga llatina formada per les ciutats-estat del Laci. La Lliga s'enfronta en una sèrie de guerres amb els pobles veïns i els venç. Durant el segle següent els etruscos, els llatins i la mateixa Roma pateixen una invasió de gals que van entrar a sac a la ciutat i se'n van anar a canvi d'un feixuc rescat (390 a.C.). Els romans van continuar l'expansió en les tres guerres acarnissades contra els samnites (343-295 a.C.), que havien baixat de les muntanyes per ocupar la Campània, i els altres pobles itàlics, entre els quals sabins, llatins i etruscos. Però malgrat que s'arriben a unir contra els romans, tots van sent derrotats. Roma primer sotmetrà els llatins i dissoldrà la Lliga llatina, a continuació vencerà els samnites i altres pobles itàlics.

LES GUERRES PÚNIQUES
Roma, després d'haver aconseguit sotmetre al seu poder tota la península Italiana, ha esdevingut una potència mediterrània del mateix nivell que Cartago.

♦LA PRIMERA GUERRA PÚNICA (264-241 A.C.)♦
Els mamertins, s’havien rebel·lat i havien ocupat Messina, on van crear un estat propi. Cartago els va donar protecció fins que els mamertins van decidir donar-se a Roma. Quan els romans van acudir a ajudar els mamertins, va començar la primera guerra púnica. La guerra es va desenvolupar sobretot a Sicília, on els romans van disposar de l'aliança de la poderosa colònia grega de Siracusa, mentre que l'exèrcit cartaginès estava comandat per Amílcar Barca.

Roma fins aleshores havia lluitat sempre a terra i per això va haver de crear gairebé de nou una flota de guerra i van imaginar una tàctica nova: aferraven les naus enemigues amb uns garfis i per mitjà d'unes passarel.les que es llançaven en l'abordatge, de manera que el combat esdevenia un cos a cos terrestre, avantatjós per als romans. Gràcies a això va aconseguir vèncer Cartago en diverses batalles navals. El bloqueig dels ports cartaginesos a Sicília i la derrota de les illes Egades van forçar la rendició de Cartago. Pocs anys després els romans van aprofitar la debilitat cartaginesa per envair Còrsega i Sardenya (238 a.C.).


♦LA SEGONA GUERRA PÚNICA (218-201 A.C.) ♦
Els cartaginesos, comandats per Amílcar Barca, van conquerir bona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins a l'Ebre, una zona de gran riquesa de minerals. Mort Amílcar el 229 a.C., el va succeir el seu gendre Asdrúbal, que va fundar Cartago Nova. L’Anníbal, fill d'Amílcar esdevingut cabdill dels cartaginesos a Hispània morí Astrúbal, llavors va atacar Sagunt, ciutat ibèrica aliada de Roma, el senat romà va declarar la guerra a Cartago, i així es va iniciar la segona guerra púnica.

El següent pas d'Anníbal va ser tan audaç que ningú no l'esperava: amb un enorme exèrcit d'uns 70.000 homes i uns quants elefants creua els Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i penetra a Itàlia, sense que l'exèrcit romà enviat a interceptar-lo al Roine arribés a temps. Malgrat perdre la meitat dels seus homes, un cop en sòl itàlic aconsegueix una sèrie de victòries sobre els romans (Tesí, Trèbia, Trasimè, Cannes) que fan perillar el domini romà de la península, ja que molts pobles del sud d'Itàlia es posen al seu costat. Tanmateix no s'atreveix a atacar la ciutat de Roma. En un primer moment Roma va ser presa del terror, si bé finalment va reaccionar: es nomena un dictador -Fabi Màxim- i es va iniciar una guerra de desgast, amb tàctiques de guerrilla, contra Anníbal.

Mentrestant els exèrcits romans havien arribat a la península Ibèrica per primer cop, comandats pels dos germans Escipions -Publi i Gneu Corneli Escipió- contra els cartaginesos que hi havien romàs sota les ordres d'Asdrúbal, germà d'Anníbal. El mateix 218 a.C. desembarquen a la colònia grega d'Empòrion i hi instal·len un campament militar, que serà la base de les seves operacions contra els cartaginesos que havien restat a la península Ibèrica.

La guerra de desgast va afavorir els romans: a la península Ibèrica, tot i que els Escipions hi van morir el 211 a.C., els cartaginesos hi serien vençuts per Publi Corneli Escipió fill -conegut més endavant amb el sobrenom d'Africà-, investit excepcionalment amb els poders de procònsol a desgrat de la seva joventut (210 a.C.). Mentrestant a Itàlia Anníbal anava perdent el seu avantatge inicial. De tota manera Roma va tornar a perillar quan després de ser derrotat a Bècula, Asdrúbal va fugir d'Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia, en una repetició de la gesta del seu germà. Tanmateix els reforços no van reeixir a unir-se a les tropes d'Anníbal, sinó que van ser esclafats i Asdrúbal mort a Metaure. El 205 a.C. Escipió emprèn una iniciativa arriscada: passar les legions romanes al nord d'Àfrica. Això va obligar Anníbal a abandonar Itàlia per defensar Cartago. Finalment va tenir lloc la batalla decisiva a Zama (202 a.C.), guanyada pels romans, i els cartaginesos van demanar la pau, per la qual van pagar un preu molt elevat: van perdre totes les seves possessions de la península Ibèrica i de l'Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota i els elefants i van ser obligats a pagar un tribut molt feixuc. D'aquesta manera Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental.

Les noves possessions romanes de la península Ibèrica van ser dividides en dues províncies el 197 a.C.: Hispània Citerior -la zona més propera a Roma- i Hispània Ulterior -la zona més allunyada. Al llarg del s. II a.C. els romans van anar sotmetent tota la península Ibèrica excepte la zona cantàbrica, no conquerida fins a l'època d'August.

♦LA TERCERA GUERRA PÚNICA (149-146 A.C.) ♦
Cartago es va recuperar aviat. Això va provocar la preocupació de molts romans, entre ells Cató -el qual a cada discurs que feia al senat acabava dient: Delenda est Carthago ‘Cal destruir Cartago'- fins que hom va decidir esclafar del tot la ciutat amb el pretext que els cartaginesos havien pres represàlies contra el rei númida Massinissa, aliat dels romans. Aleshores Cartago va ser assetjada per Escipió Emilià i, quan va caure el 146 a.C., va ser completament destruïda, els seus habitants esclavitzats i els seus camps maleïts i sembrats de sal. Així Àfrica (l'actual Tunísia) esdevé província romana.

LA FI DE LA REPÚBLICA: CÈSAR
El darrer període de la República segueix caracteritzat pels conflictes polítics provocats per líders ambiciosos que utilitzen tots dos partits, populares i optimates, com a plataformes per aconseguir un poder personal. Ara és el torn principalment de Juli Cèsar.

♦La dictadura de Cèsar♦
Cèsar s'anticipa al principat en l'intent de forçar les institucions republicanes, aparentment respectades, a fi de reunir en les seves mans tot el poder, tradicionalment repartit entre els membres de l'oligarquia: exerceix diverses magistratures -en especial el consolat i la dictadura- ininterrompudament, contra els costums polítics romans; li són concedits les potestats dels censors i dels tribuns de la plebs, i aconsegueix intervenir en el nomenament dels altres magistrats perquè s'elegeixin els seus candidats.

Per afermar el seu poder a Roma Cèsar es recolza en la plebs, la classe eqüestre i els seus soldats veterans. Veterans i altres ciutadans reben terres arreu de l'Imperi per colonitzar-les. Malgrat beneficiar els seus partidaris en primer lloc, evita el sectarisme i tracta amb generositat els enemics vençuts tot cercant la concòrdia entre els ciutadans. Du a terme un seguit de reformes per adequar les institucions a les noves realitats socials: augmenta el nombre de magistrats i senadors i obre el senat a les aristocràcies italianes i provincials, reforma el dret civil i el calendari. Les obres públiques que emprèn sobretot en el fòrum de Roma -Fòrum de Cèsar, temple de Venus Genetrix, basílica Júlia- uneixen la tradició republicana amb l'origen diví que invocava com a membre de la gens Júlia, pretesament descendent de la deessa Venus.

Impulsat per les sospites que vol investir-se rei, un complot republicà acabarà amb la seva vida: Cèsar és apunyalat per un grup de senadors, encapçalats per Brutus i Cassi, en una sessió del senat les idus de març del 44 a.C.

♦Guerres civils♦
L'assassinat de Juli Cèsar va desencadenar una nova onada de guerres civils. Els hereus de Cèsar són el joveníssim Cèsar Octavi, el seu nebot i fill adoptiu, i Marc Antoni, antic lloctinent de Cèsar. Després d'un breu conflicte entre tots dos -en el qual Ciceró va donar suport a Octavi per desfer-se d'Antoni, com es reflecteix en les Filípiques-, Octavi i Antoni arriben a un acord de formar, amb Lèpid, un segon triumvirat amb tots els poders investit amb la missió oficial de reformar la república. Però immediatament emprenen una repressió ferotge contra l'oposició republicana, en la qual mor degollat Ciceró, entre molts d'altres. Poc després derroten els exèrcits comandats per Cassi i Brutus a Filipos, Grècia. Els triúmvirs acorden repartir-se l'Imperi, pacte segellat pel matrimoni d'Antoni amb Octàvia, germana d'Octavi, fins que, exclòs Lèpid, l'imperi resta tan sols en mans d'Octavi -Occident- i Antoni -Orient. Mentre Octavi reprenia a Roma tot d'obres públiques projectades per Cèsar o de pròpia iniciativa, Antoni va restar a Orient, en particular a Alexandria, seduït per Cleòpatra i preparant una expedició contra els parts que fracassarà. Aviat Antoni repudia Octàvia per casar-se amb Cleòpatra, i perd el favor entre els romans quan Octavi fa públic el seu testament, custodiat per les vestals, en el qual deixa part de les possessions romanes orientals als bessons nascuts dels seus amors amb la fascinant reina egípcia. Tot seguit Octavi s'erigeix en el defensor de la romanitat davant la deriva oriental d'Antoni i, després de declarar la guerra a Egipte, s'enfronta a les flotes aliades de Cleòpatra i Antoni a la batalla naval d'Acci (31 a.C.). Antoni i Cleòpatra són derrotats i fugen, perseguits pel vencedor, cap a Alexandria, on se suïcidaran l'una després de l'altre. D'aquesta manera Octavi, el futur August, va aconseguir el domini d'Egipte i el control indiscutible de l'Imperi.

Informació extreta de Labirinthus i del llibre de text de Llatí 1r, Edebe.

Bruno Gómez
1r Batx

17 de febrer del 2009

LLATINISMES

Ars longa, vita brevis: Primer aforsime d’Hipòcrates, adaptat al llatí per Sèneca i significa “ la vida es breu, però l’art perdura.”


Delenda est Carthago: Cató el vell ho diu en un discurs al Senat, al final de les guerres púniques al 150a.C., “Cartago ha de ser destruïda”.


Errare Humanum est: Jeroni dixit, “errar és humà”.


Acta, non verba: És una frase popular, “fets, no paraules”.


Fugit irreparabilis tempus: Virgili ho diu, “el temps s’escapa de forma innevitable”.


Homo himini lupus: Plaute ho diu, “l’home és un llop per a l’home”.


O temporta! o mores!: exclamació per lamentar-se de la decadència del temps actual amb nostàlgia pel temps passat. “Quins temps, quins costums!”, dit per Ciceró.


Per saecula seaculorum: “pels segles dels segles”, és una formula inicial de moltes oracions.


Urbi et orbi: “Aquí i a tot arreu”.

Àlex Azagra

2n Batx

APOL·LO

Fill de Zeus i Leto, germà bessó d’Àrtemis.

Apol·lo, ajudat per Àrtemis amb el seu arc i les seves fletxes, va acabar amb el gegant Tici, el qual havia volgut violar a la seva mare Leto, per tal de defensar un cop més l’honor d’aquesta.
Es caracteritza per poder fer prediccions.

A causa de la seva capacitat destructiva, és associat a la medicina. Poc a poc, aquesta funció la va passar al seu fill amb Corónide, Asclepio, acollit pels déus després de la seva mort.

Sol ser representat amb instruments musicals en relació a una de les seves funcions més importants: el patrocini de les belles arts, la música i la poesia.

Apol·lo viu a Parnàs o a l’Helicó, al costat de Delfos, on precedeix les Muses a l’exèrcit de la música i l’art poètic. La corona de llorer i la lira són una referència per identificar-lo en les obre d’art.
Febus Apol·lo és generalment assimilat al déu Sol, Heli, el qual, empès davant d’ ell a la deessa Àrtemis/Selene descriu diàriament la seva trajectòria en el cel amb el seu carro solar.

Com a déu de les arts i sobre tot de la poesia, Apol·lo és invocat en moltes obres poètiques, però poques vegades n'és en personatge principal.

Alba Villalmanzo
2n Batx

DÉUS OLÍMPICS

Hermes, Posidó, Afrodita, Àrtemis i Dionís


RaquelFernández
Noelia Losantos

2n Barx

LLATINISMES

Captatio benevolentiae: Recurs retòric, per guanyar-se la predisposició del públic, (sol estar al principi del discurs). Ho feia molt Ciceró.

Ex: Aquest monologuista fa molt bon captatio benevolentiae.

Corpore insepulto: “amb el cos insepult”. S’aplica a les misses amb el cos present.

Ex: Els familiars discuteixen sobre el testament del difunt enmig de l’enterrament, i la mare dolguda els diu: com podeu parlar d’això? Si encara està corpore insepulto!

Honoris causa: honor + causa -> a títol honorífic,en reconeixement als mèrits.

Ex: S’ha llicenciat honoris causa!

Horror vacui: horror + buit. Por a quedar-se en blanc...

Ex: El malson dels actors és l’ horror vacui.

Intelligenti pauca: pauca -> poques coses. Al que és intel·ligent, li calen poques paraules.

Maremagnum: mare + magnus -> mar gran. Caos, guirigall, confusió...

Ex: Aquella reunió era un maremagnum, ningú respectava el torn de paraula.


Opus dies: Obra de Déu. Institució de l’Església Catòlica.

Pater familias: En la família romana, és el que té ple dret com a cap de la família.

Ex: Jo sóc qui pren les decisions a casa, sóc el pater familias.

Per capita: per + caput= per cap.
Ex: Toca a 6 caramels per capita.

Raris avis: rarus + avis-> rara au.

Ex: Aquest noi és un rara avis, sempre està sol.

Sub indice: sub + iudex -> sota el jutge -> a mans d’un jutge.

Ex: Aquest cop us heu passat de la ratlla, portarem el cas sub indice!


Sui generis: suus + genus -> a la seva manera.
Sempre fa les coses sui generis.

Suo tempore: Al seu temps. En el moment oportú.
Ex: Has de tenir paciència, les coses arribaran suo tempore.

Vis comica: vis -> força. La facultat de fer riure.

Ex: La vis comica de l’Àlex és innegable.


Ab illo tempore: Des d’aquell moment.

Ab initio: (semblant a ab ovo). Des del principi.

Ex: Jo ja sabia quin peu calçava ab initio, jo no me’n refio.

Ab intestato: sense testament.
Ex: Quan una persona mor sobtadament, sovint mor ab intestato.

Ab urbe condita: Des de la fundació de la ciutat (Roma). Per datar els anys de l’època Romana (A partir del 753 aC.).

Ab absurdum: “reducció a l’absurd”. Raonament que prova la falsedat d’una proposició per reducció a una conseqüència com a falsa, o contrària a la hipòtesi de partida.

Ex: en un judici, l’advocat defensor explica mil i un raonament per demostrar la innocència de l’acusat. Per altra banda, l’advocat de l’acusació presenta les petjades dactilars a l’arma del crim. Per més raons donades, no serveixen de res davant la imminent prova deixada a l’arma del crim.


Ad hoc: Per aquest propòsit. Aplicat a una solució per un cas específic.

Ex: M’has embrutat ad hoc!

Ad hominem: Dirigit a una persona.

Ex: Aquest document va dirigit ad hominem.

Ad infinitum: Fins a l’infinit.

Ex: T’estimaré ad infinitum!

Ad kalendas graecas: “per les calendes gregues”. Ho deia August segons Suetoni. (Quan les vaques volin).

Ex: - Quan em pagaràs tot el que em deus?

- Ad kalendam graecas.

Ad libitum: a + caprici -> A plaer, segons el propi gust, lliurement.

Ex: Amaneix-te el menjar ad libitum.

Alba Villalmanzo
2n Batx

16 de febrer del 2009

HADES I DEMÈTER

HADES


Hades i Persèfone, relleu votiu en terracotta procedent de Locri Epizephyrii, c. 470 a.C., Museo Archeologico Nazionale, Reggio di Calabria, Itàlia


Hades té el seu regne en les profunditats de la terra i hi governa amb mà de ferro i sense pietat, al costat de la seva esposa Persèfone. Allà és on viatgen les ànimes de tothom després de morir. Allà són jutjades i reben el premi d'una enternitat feliç o d'uns càstigs que poden ser perpetus segons com hagin actuat durant la seva vida.

DEMÈTER

Ceres i cupidos recol·lectors (detall), Simon Vouet, c. 1634, National Gallery, Londres

Deessa de l'agricultura, filla de Cronos i Rea, està lligada estretament tant en el culte com en el mite amb la seva filla Persèfone, nascuda de la unió amb Zeus. Els atributs de Demèter són l'espiga de blat i les torxes, sovint coronada i la figura madura.

Aquests dos déus de la mitologia grega estan relacionats per un mite, el qual és explicat a continuació.

EL RAPTE DE PERSÈFONE

Plutó i Prosèrpina
, Bernini, 1621-1622, Galleria Borghese, Roma.


Persèfone era un donzella molt bonica, nascuda d'un dels múltiples amors de Zeus. La seva mare era Demèter, deessa de l'agricultura. Un dia que Persèfone estava collint narcisos en un prat, la terra es va obrir de sobte i en va sortir el seu oncle Hades, que la va raptar i se l'endugué al seu regne subterrani amb la pretensió de fer-la la seva esposa.

Demèter es va desesperar amb la desaparició de la seva filla. Hades no havia deixat ni rastre i, per tant, ni tan sols podia saber què li havia passat ni on era. Així és que va començar a buscar Persèfone per tot arreu. Ni a les nits reposava de la seva recerca, sinó que recorria els camins il·luminant-se amb una torxa. Però, malgrat que cercà per tots els països i ciutats i preguntà a tothom, no en trobà cap pista. Finalment, al desè dia, va demanar-ho a Hèlios, el Sol, que li ho explicà tot.

En saber la veritat i que, a més, Hades s'ha assegurat la complicitat de Zeus, Demèter s'enutja, abandona l'Olimp i, tota trista, es dirigeix a Eleusis sota la figura d'una vella. Arribada al palau dels reis Cèleos i Metanira, hi és acceptada com a serventa i li encomanen el seu fillet Demofont. Amb la intenció de fer-lo immortal de nit el posa a foc i l'ungeix amb ambrosia, però una nit la descobreix Metanira, que fa un crit, i el nen mor abrasat. Aleshores la deessa es descobreix la seva veritable personalitat i, instal·lada en un temple, impedeix que germinin les llavors, de manera que l'espècie humana és castigada per la fam i està a punt d'extingir-se.

Zeus, adonant-se de la gravetat de la situació, envia la seva missatgera Iris a ordenar a Hades que retorni Persèfone a la seva mare. Però Hades, per no perdre la noia que estima, li dóna una magrana dels inferns, que ella, distreta, mossega. Així, com que ha tastat el menjar dels inferns, Hades aconsegueix que Persèfone quedi lligada al món dels morts i arriba a un acord amb Demèter: a partir d'ara Persèfone restarà un terç de l'any amb el seu marit sota terra, mentre que els altres do terços podrà viure amb la seva mare en el món superior. Demèter institueix els misteris d'Eleusis, retorna la fertilitat als camps i fa el do del blat a Triptòlem, un altre fill de Metanira, que l'escampa per tota la terra des d'un carro tirat per dragons alats i dóna a conèixer l'agricultura.

Sandra Rodríguez
2n Batx

14 de febrer del 2009

EPISODI DE LA POMA D'OR VERSIÓ SOUTH PARK



Senyors... aquí teniu una versió SOUTH PARK de l'episodi de la poma d'or. Així veu els personatges una alumna de 2n d'ESO, l'Erika, i així ho ha presentat a la classe. Durant la setmana vinent tindreu una exposició a la biblioteca (els de l'Albèniz hi esteu convidats, però us adverteixo que aquí la Garriga fa un fred que pela) sobre el mite de Troia...

US HI ESPEREM.

Proposta:

Ens podeu explicar què passa a l'episodi de la poma d'or?
Sabeu les causes de la guerra de Troia?
Coneixeu els personatges que apareixen al power point?
Què us ha sembla aquesta versió, la faríeu així o canviarieu personatges.?...

12 de febrer del 2009

BENVINGUTS ALBÈNIZ DE BADALONA!

Els alumnes i professores de Clàssiques de l'IES Vil·la Romana (La Garriga), volem donar la benvinguda als alumnes de l'IES Albèniz de Badalona.

Avui és un dia especial, perquè us incorporeu al Clàssics a la romana.

Ja sabeu que estem tots a la vostra disposició i que qualsevol dubte que tingueu només cal que ens envieu un mail, que ho poseu al xat, que aviseu la Teresa, la Montse o la Majka, estem tots aquí pel que necessiteu!!


Rebeu, doncs, una càlida benvinguda i una abraçada Garriguenca!

APOL·LO I DAFNE

L’amor d’Apol·lo per Dafne no va ser un atzar cec, sinó que va ser causat per la ira de Cupido. Apol·lo i Cupido van discutir per veure qui dels dos posseïa les fletxes més poderoses. Cupido, per demostrar a Apol·lo que les seves fletxes eren més poderoses i feien un mal impossible de curar va pujar al cim del món Parnàs, va treure del seu buirac dues fletxes, una feta d’or i molt punxeguda, que provoca amor, i una altra que conté plom sota la canya, que fa l’efecte contrari a l’altra fletxa, fa fugir l’amor. Va disparar la primera fletxa a Apol·lo, que va quedar immediatament enamorat de la nimfa Dafne, mentre que aquesta va ser tocada per la fletxa feta de plom, i per tant va fugir d’Apol·lo.


Dafne fuig i s’amaga d’Apol·lo pels boscos i amb les pells dels animals que captura. Apol·lo no va ser l’únic pretendent de Dafne, però ella va seguir recorrent els paratges i els boscos sense preocupar-se de que és l’amor i el matrimoni.


El pare de Dafne sempre li demanava que tingués un fill, però ella odiava totes les coses relacionades amb el matrimoni i amb les relacions sexuals per la qual cosa va demanar al seu pare la virginitat perpètua. El seu pare li concedeix però l’avisa que per la seva bellesa no pot aconseguir el que desitja.


Apol·lo segueix esperant aconseguir el desitjat, però Dafne segueix fugint i no s’atura a escoltar aquestes paraules de la boca d’Apol·lo:


«Nimfa, t’ho suplico, filla de Peneu, atura’t; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura’t [...]. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d’aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m’obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedes, i la residència reial de Pàtara; Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s’acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n’hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d’amor no pot ser guarit amb cap mena d’herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor».

Apol·lo tenia la intenció de seguir parlant, però Dafne va fugir i el va deixar un cop més amb la paraula a la boca. El jove Déu no va poder suportar més perdre el temps amb paraules que no servien per a res i va decidir córrer rere Dafne. Apol·lo corria empès per la força de l’amor i Dafne per la por. El Déu, gràcies a les seves ales va poder atrapar a la donzella. Ella va empal·lidir a causa de l’esgotament de la fugida i va dir contemplant les aigües del Peneu:

«Ajuda’m, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m’ha fet ser massa desitjada»


Quan Dafne va acabar aquesta pregària, un pes li envaïa els membres, els seus pits començaven a envoltar-se d’escorça, els seus cabells es transformaven en fulles, els seus braços en branques, els peus van quedar fixats a terra en forma d’arrels i el seu cap es convertí en la copa d’un arbre.


Apol·lo, tot i veure aquesta metamorfosi va seguir estimant a Dafne, va posà la seva mà dreta al cor i va notar que el cor de la nimfa encara bategava. Apol·lo va estranyar amb els seus braços l’arbre i va omplir la fusta de besos, però aquestes els va rebutjar. Apol·lo va dir:


“Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades.”


Apol·lo i Dafne a la literatura

Si voleu veure el text original de les Metamorfosis d'Ovidi on explica aquest mite cliqueu en aquest enllaç de la pàgina del Laberint del mites, font que he consultat per realitzar la cerca, aquí.

Literatura catalana:

En el poema de Francesc Vicenç Garcia que trobeu a continuació se’ns mostra el moment de la metamorfosi de Dafne.

Ella, oint estes paraules,
sens respondre ni parlar
Mes que si fora cartuxa,
de terra en un punt s’alçà.

I girant-li les espatlles,
li va mostrar lo replà
de Besós, on lo lector,
si vol, podrà prendre pau.

Veient Apol·lo esta acció,
va restar fet un babau,
més confús i ocorregut
que no fa pobre assotat.

Mogut amb impuls colèric,
corrent la volgué alcançar,
més en va és sa diligència,
i son treball és en va.

Puix, quan quasi la tenia,
veient no podia escapar,
en llorer fou convertida,
deixant a Apol·lo burlat:

que arribant per abraçar-la,
en lloc de cos delicat
abraçà la crosta pura,
que encara calenta està.

I amb amorós pensament,
mil besos li està donant,
amb qui l’apar qu’es despica
de tot lo desdeny passat,

en honra d’esta conquista
dues o tres branques trencà,
i ordenant-ne una corona
se la posà sobre el cap.”

“Esta és de Dafne i Apol·lo
la patranya singular:
i ment quisvulla que diga
que hi ha mot de veritat.”

Literatura castellana:

En el sonet que podeu llegir a continuació, Garcilaso de la Vega també ens descriu el moment de la metamorfosi de Dafne.

A Dafne ya los brazos le crecían
y en luengos ramos vueltos se mostraban,
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que el oro oscurecían;
de áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros que aun bullendo estaban;
los blandos pies en tierra se hincaban
y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía
este árbol, que con lágrimas regaba.
¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón por que lloraba!

Apol·lo i Dafne en les arts plàstiques


Apol·lo i Dafne d' Antonio de Pollaiuolo. 1470












Apol·lo i Dafne de Cornelio del Vos. Museu del Prado. Madrid







Apol·lo perseguint a Dafne de Giovanni B. Tiépolo. Galeria nacional de Washington.





Apol·lo i Dafne de John Wiliam Waterhouse (1908)











Apol·lo i Dafne de Gian Lorenzo Bernini. 1625. Galeria Borghese , Roma














Víctor Moreno

1r Batx

SEQUERE ME Lectio IV

Alumnes de 4rt, aquí teniu el quart lliurament, en què introduim el tema de la família en el nostre vocabulari: l'arbre genealògic, l'edat, el parentiu...
Aquestes e lliçons les hem penjat gràcies a l'aportació de Germán González.


TÀRRACO

Tots coneixem la ciutat de Tarragona, però pocs saben el seu origen i la gran importància que va tenir en l'època clàssica... En aquella...

Popular Posts