28 de maig del 2015

ARES

Ares és el déu de la guerra, també és un dels dotze déu de l’Olimp. Era un déu agressiu i violent, no tenia cap fe en la humanitat. El seu nom romà és Mart que també el van anomenar déu de l’agricultura. 

Escultura d'Ares


Era fill de Zeus i Hera, això significa que era immortal, però de totes maneres ell sentia dolor. Cada vegada que era ferit es buscava el seu pare perquè el curés, però el Zeus el menyspreava per la seva violència i sed de sang. 

Les seves lluites van ser nombroses però van acabar amb la mort de Hilatorri, venjant-se per haver violat a la seva filla Alcipe

Ares tenia diferents companys de guerra,com per exemple la seva germana Eris, Fobos i Deimos i Enio. 
Una de les seves aventures tractava que dos gegants van apoderar-se de l’Olimp. Com a primer pas van segrestar a Ares i el van posar a un vas de bronze, va estar onze anys sense poder sortir. Quan va poder sortir es van enfrontar al seu germà. 

      El descans de Mart per Diego Velázquez 

En una altra ocasió, Ares estava “ abandonant-se a l’amor” amb Afrodita mentre va encomanar a Alectrión que vigilés la porta. Però es va adormir, així que el déu del sol, Hèlios va entrar a l’habitació. Després d’això Ares el va convertir en gall, per això cada matinada el gall cantava. 

Ares es representa amb un casc i una llança. Generalment se’l representa lluitant o a sobre d’un carro amb quatre cavalls. Els animals que se l’hi atribueixen són el gos i el voltor. 




                           Estàtua d'Ares a Villa Adriana


Júlia Rama
1r Batx

27 de maig del 2015

ELS PENTINATS MASCULINS ROMANS

La moda i la preocupació per l'aspecte físic no és un fet exclusiu dels temps moderns. Ja en l'antiga Roma els homes i les dones cuidaven el seu aspecte més del que ens podem imaginar, tot i que, òbviament, sempre eren els més benestants els que es podien permetre anar a l'última i utilitzar vestimentes i complements costosos.

Els homes romans van començar portant els cabells llargs i les barbes espesses i descuidades, ja que estava associat a grans virtuts masculines. Tot i així, a partir del segle III a.C, després de la conquesta de Grècia, van adoptar l'estil grec del cabell curt i les barbes afaitades. El primer romà important que va aparèixer afaitat va ser el general i cònsol Escipió Africà.

Escipió Africà
En principi, els encarregats de cuidar els cabells i d'afaitar la barba dels homes romans eren els esclaus, però amb el pas del temps, amb influència grega, van sorgir els barbers de l'època, que eren els tonsors, els quals muntaven els seus establiments o barberies ambulants (tonstrinae) als carrers de les ciutats romanes.



A partir d'August, es portava un pentinat senzill i curt, en excepció de Neró, a qui li agradava portar el cabell llarg i pentinat artísticament:


Neró
Neró portava el cabell com els corredors de carreres de quadrigues, esport del qual era fanàtic. A principis del segle II d.C, la majoria de romans portaven un pentinat realitzat amb unes tisores de ferro anomenades forfex:


Fòrceps

Per altra banda, la calvície era mal vista entre els romans, ja que era considerada com a un signe de disminució física. Per exemple, l'emperador Ca l·lígula era calb, i utilitzava perruques, corones de llorer i diademes per dissimular-ho. En canvi, Juli Cèsar no ho ocultava. 


Juli Cèsar

A finals de l'època republicana, els pentinats masculins van canviar. Es va imposar la moda de portar rínxols i bucles, utilitzant el calmistrum, un tub de metall que s'escalfava sobre carbons calents per tal d'adaptar el cabell. Alguns també portaven els rínxols escalonats (coma in gradus formata). 


Emperador Caracal·la

Aquesta tendència va tornar a canviar al segle II dC, concretament a partir de l’emperador Adrià, que va posar una altra vegada de moda l'aspecte filosòfic amb barba. Molts homes també portaven trenes a la nuca i cues de cavall. Marc Aureli també va posar la moda del cabell llarg ondulat i barbes. 





També va sorgir la moda de tenyir-se el cabell de ros. Un gran exemple era l'emperador Còmode, del que es diu que s'empolvorava el cabell amb or mòlt.



Com a curiositat, podem destacar que la primera vegada que un jove es posava en mans d'un tonsor, es celebrava una cerimònia religiosa anomenada depositio barbae, que solia tenir lloc al voltant dels vint anys. Al dia de la depositio barbae, el tonsor tallava la primera barba (lanugo) del jove, i, posteriorment, s'oferia als déus Apolo, Júpiter o Venus, o bé als déus domèstics. La barba es guardava en recipients de cristall o d'or, i aquest ritual marcava el pas definitiu a la maduresa. 


Jove romà

Per més informació sobre la cosmètica romana podeu visitar aquesta web o bé consultar aquesta presentació:


Laura Canadell
4t ESO

26 de maig del 2015

PRINCIPALS CIUTATS ROMANES DE CATALUNYA

A Catalunya tenim moltes ruïnes romanes que ens permeten imaginar més fàcilment com era la vida en aquella època.

Les que conserven més restes romanes són Tarragona (Tarraco), Barcelona (Barcino) i Empúries (Emporiae) però també en conserven d'altres com Vic (Ausa), Lleida (Llerda), Mataró (Lluro),  Girona (Gerunda), entre d'altres.

Tarraco
És una de les principals ciutats amb restes romanes. Podem observar:

- les muralles: van ser construïdes en dues fases visibles en la diferència de la construcció. 
Primer tram de muralla
Segon tram de muralla


- El fòrum de Tarraco: La plaça ha desaparegut però se'n conserva la basílica
Part que es conserva de la basílica


- El teatre romà: se'n conserven les grades però les obres d'una empresa d'olis va destruir la majoria del teatre.
restes del teatre romà

- El Circ: destinat a les curses de carros 

restes del circ de Tarraco

maqueta del circ romà
- L'amfiteatre: s'hi podien veure espectacles violents com les lluites de gladiadors.
Amfiteatre de Tarraco




- Els aqüeductes: ajudaven amb la distribució de l'aigua.
aqüeducte de Tarraco











Barcino

Barcino o també anomenada Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, va ser fundada cap el 14 a.C per l'emperador August. 

A la Barcelona actual podem continuar veient diferents restes romanes; domus, el temple, quatre arcades dels aqüeductes,...


Restes del temple romà
Restes de l'aqüeducte
planta de Barcino












Us deixo un link per provar els vostres coneixements de les ciutats romanes de Catalunya.


Xana Martínez
4t d'ESO

25 de maig del 2015

LA NECRÒPOLIS DE TÀRRACO

Els enterraments, a l'antiga roma, quan una persona moria se celebrava un ritual amb una doble finalitat: acomiadar i honrar el difunt i assegurar-se de que la seva ànima marxava cap al més enllà i no es quedava al món dels vius. 

La necròpolis de Tarraco és una de les àrees d'enterrament més extenses i importants de tot l'occident de l'imperi Romà. Es troba als afores de la ciutat, prop del riu Francolí, situat en uns terrenys on, en un principi, havien estat ocupats per vil·les però en el segle II dC es van cristianitzar i es convertiren en un lloc sagrat. Es tracta d'un cementiri amb més de 2.000 inhumacions datades des del segle III fins el VII dC.

Àmfora

La tipologia de sepulcres que s'hi han descobert és molt variada i va des d'enterraments simples d'àmfora o teula (tegulae) fins als mausoleus, passant per una gran diversitat de sarcòfags de plom, pedra o marbre, alguns de procedència nord-africana, o en taüts de fusta.


Sarcòfag 
Teula



Pel que fa als costums funeraris, a la necròpolis paleocristiana hi havia una gran diversitat d'enterraments i el factor principal que causava aquesta diversitat era l'econòmic, basat en dues maneres d'enterrament: els sepulcres edificats i els enterraments efectuats a terra.

Per indicar la presència de la tomba utilitzaven diferents mètodes: una simple marca en el mateix terra o amb una estructura construïda (túmuls) amb formes planes, prismàtiques, de taula (mensa), etc., que també podien anar ricament ornamentades.

Respecte a les ofrenes funeràries, aquesta necròpolis té força absència d'aixovars o dipòsits funeraris. Però tot això té una explicació: El Corpus iuris civilis (528 – 533 dC) de Justinià tenia un seguit de restriccions sobre la presència d'ofrenes a les sepultures, d'aquesta manera es prohibia enterrar algú amb objectes de plata, pedres precioses i guarniments en general o, fins i tot, amb vestits luxosos. Tot i així, aquestes mesures no van ser respectades per tots els ciutadans.

El ritual funerari durava des del moment de la mort fins dies després del seu enterrament per tal de facilitar la supervivència del difunt més enllà de la mort i de la necessitat de donar-li atencions especials al més enllà.

Lioba Sallés 
1r Batx

22 de maig del 2015

FUNDACIÓ DE LA CIUTAT DE TÀRRACO

L'origen de Tàrraco es remunta a finals de l'any 218 aC, durant la batalla que va tenir lloc a Cesse entre cartaginesos i romans en la Segona Guerra Púnica. Amb la intenció de tallar el pas als cartaginesos, Publi Corneli Escipió va decidir emprendre una ofensiva a la principal base de recursos cartaginesa, Hispània, enviant al seu germà Gneu amb les dues legions que havia reclutat a Pisa.

Durant aquesta batalla, Gneu Corneli Escipió va ocupar l’estratègic turó on hi havia el poblat iber, volia una base d’operacions que servís per refugiar-s’hi, que fos fàcil de defensar i poder situar-hi un port. Així doncs, el primer establiment militar que el general Escipió prengué rebé el nom de Tàrraco. Aquest establiment acabà amb incorporar-se entre les bases de l’exèrcit de la República de Roma.

Durant l’època republicana Tàrraco era una ciutat federada a Roma i la capital de la Hispània Citerior, però Juli Cèsar li canvià l’estatut jurídic, convertint-la en una colònia que va rebre el nom de Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco.


Maqueta de la ciutat de Tàrraco
L’any 27 a.C. August va reorganitzar les províncies; la Hispània Citerior va canviar els seus límits, però Tàrraco va continuar sent la seva capital. Les províncies estaven subdividides en conventus iuridici, que eren diferents districtes per a facilitar l’administració de la justícia.

El model d'urbanisme que se seguia durant l'època romana es basava, en el model etrusc i grec. En primer lloc es prenien els auguris per veure si els déus estaven a favor de la seva construcció, després, el sacerdot feia un solc amb una arada marcant els límits de la nova ciutat (excepte les portes). Aquest solcs marcava el pomerium, el perímetre protegit pels déus, on es construïen les muralles.

La quadricula que resulta de la unió entre les cardines, carrers paral·lels al Cardo Maximus, i els decumani, carrers paral·lels al Decumanus Maximus, s'anomenava planta hipodàmica ja que l'arquitecte que la va idear es deia Hipòdam de Milet. A l'encreuament dels dos carrers principals situaven el fòrum.



Planta de la ciutat de Tàrraco
Aquest traçat és força coincident amb l'estructura dels campaments militars, dels quals provenien moltes ciutats romanes. Ara bé, en la realitat, sovint el recinte no forma un quadrat perfecte, sinó que s'adapta a les condicions del terreny. Les variacions podien ser petites, com les que va patir el perímetre de Bàrcino, amb els angles retallats, o molt més importants: Tàrraco, construïda en el vessant d'un turó, s'esglaonava en una sèrie de grans terrasses i s'apartava en gran mesura de l'esquema ideal.

Ioana Sofrea
1r Batx

21 de maig del 2015

L'HIPOCAMP


En la mitologia grega l'hipocamp és el símbol de Posidó, déu dels mars, els carro del qual era tirat per aquestes criatures.
Mosaic de Posidó sobre un carro tirat per hipocamps.
L'hipocamp és un cavall marí amb la part inferior del cos amb forma de peix i amb una cua que pot arribar als quatre metres de llarg. No té pèl però, en canvi,  té aletes i escames d'un color verd blavós. 
Dibuix de l'hipocamp
Es representa com un animal pacífic i dòcil, tot i que si se senten atacats lluiten atacant el seu adversari amb la mandíbula. Aquests éssers tenen característiques similars als cavalls encara que els hipocamps són més intel·ligents que els cavalls i més veloços, tot i que acostumen a ser domesticats per altres éssers marins com les sirenes, tritons o elf de mar.
Escultura d'un hipocamp a Fontana de Trevi
Els hipocamps poden viure tant en aigües salades com dolces i poden respirar aire encara que necessiten estar a l'aigua per poder viure. Són herbívors i s'alimenten d'algues marines.
Dibuix d'un hipocamp
A més, els hipocamps són considerats els salvavides dels mars, ja que rescaten a qualsevol persones que caigui a l'aigua, sobretot pescadors que un cop rescatats sempre estan molt agraïts a aquests animals tan benvolents.
Dibuix d'un hipocamp
L'hipocamp no és l'ésser mitològic semblant al cavall més conegut, l'unicorn i el pegàs es solen conèixer més. Tot i així aquest benvolent ésser marí també és es pot veure en la televisió, un exemple és la seva presència en la pel·lícula "Percy Jackson y el mar de los monstruos" .
Hipocamp a la pel·lícula abans mencionada
Us deixo l'escena de l'hipocamp en la pel·lícula "Percy Jackson y el mar de los monstruos":


Abril Sala
4t ESO

20 de maig del 2015

TOPONÍMIA VIGATANA

El nom del que avui coneixem com a Vic, en l'edat romana va ser Ausa, com indiquen les monedes romanes i ibèriques que s'han pogut trobar. El mot Ausa va anar evolucionant amb el temps; en l'època visigoda la ciutat fou denominada com a Ausona. D'aquest nom (Ausona), que amb el pas del temps ha anat canviant, ve el nom de l'actual comarca catalana, Osona
El nom de Vic té un altre origen, que per trobar-lo necessitem saber la història de la ciutat: durant els segles VIII i IX, Vic va formar part de les marques que separaven les forces franques de les islàmiques. La ciutat va ser destruïda a l'any 788 durant una incursió islàmica. Posteriorment, només un dels barris, (barri en llatí és Vicus) va ser reconstruït i se li va donar el nom de Vicus Ausonensis. Amb el pas del temps, el mot va anar evolucionant fins que s'ha arribat a convertir en el que és avui: Vic. 

També hi ha una llegenda popular sobre el nom de Vic. 

Diu la llegenda que fa molt molt temps hi va haver una batalla per aquestes terres. La batalla era dura i igualada, però un bàndol era superior a l'altra i liderava la batalla. Un soldat del bàndol que anava guanyant anava a cridar victòria, però de sobte el van matar i només va tenir temps de poder dir:

-VIC!
                                        Temple romà de Vic
Actualment hi ha algunes empreses i establiments que per nom han adoptat aquest nom romà com per exemple: 

-El bar/restaurant Vikus's


-Una empresa de maquinària per la construcció que es diu Ausa


Pau Pratsobreroca
4t ESO

19 de maig del 2015

LA HISTÒRIA DE CLEÒPATRA I MARC ANTONI

Aquesta història que ha inspirat tantes pel·lícules, novel·les i obres de teatre es situa a l'any 36 a.C. aproximadament, durant el regnat d'Egipte de Cleòpatra i en el moment en què Marc Antoni era un important militar i polític de l'època final de la República de Roma. 

En primer lloc, s'ha de tenir en compte que Cleòpatra era una de les dones més poderoses i influenciants de l'època, i anteriorment, ja havia tingut una relació amorosa amb Cèsar. 

Cleópatra i Marc Antonio 
Celòpatra, de fet, va arribar al tro casant-se amb els seu germà del que anys després escaparia ja que volia regnar sol. Va conèixer a Juli Cèsar durant un viatge a Egipte i diuen que ell es va enamorar tant d'ella que va decidir embarcar-se a una guerra civil a Egipte i pujar Cleòpatra al tro com a reina independent. La història de Cèsar i Cleòpatra va acabar tràgicament ja que Cèsar va morir l'any 44 a.C. al acabar la guerra civil per el seu fill Brutus. 
Quan Juli Cèsar va morir, es va desencadenar una guerra civil entre partidaris del Triumvirat i els de la república. Així doncs, Marc Antoni que era un polític i militar romà va decidir demanar ajuda a la Reina d'Egipte en aquella guerra civil. 

Així doncs, quan Cleòpatra va viatjar a Tarso al 41 a.C. (amb tots els seus luxes com era normal d'ella), i allà es va trobar amb Marc Antoni del que es va enamorar. Així doncs, ell va passar a Egipte el següent hivern fins que va haver de marxar per qüestions polítiques i militars. Després de que marxés, ella va donar llum al seus dos bessons (Cleòpatra Selene II i Alexandre Heli). A l'octubre de l'any 37 a.C. Marc Antoni va tornar a Egipte per casar-se amb ella i va cedir Xipre, Fenicia i Creta a Egipte fet que va fer que Egipte recuparés territoris. 

Aproximadament l'any 36 a.C., segons diuen alguns documents i pàgines d'internet, Marc Antoni estava tant profundament enamorat de Cleòpatra que es creia que ella l'hipnotitzava ja que tenia cada vegada costums més orientals. Així doncs, el seu pitjor enemic, Octavi aprofitava això per desacreditar el seu rival. Quan va néixer el tercer fill de Cleòpatra i Marc Antoni, el mateix Octavi la va acusar d'embruixar-lo. 

Dos anys després el territori de Roma es va voler dividir entre l'imperi de Cléopatra i el de Marc Antoni fet que va provocar una altre guerra. En aquesta guerra (31 a.C.) després que la flota egipcia perdés una batalla naval, Cleópatra va fugir a Alexandria. 

A l'agost de l'any 30 a.C. Octavi va entrar amb el seu exèrcit a la ciutat d'Alexandria. En aquell moment Marc Antoni rep la falsa notícia que Cleòpatra estava morta i és clava una espasa. Al morir Cleòpatra va caure en una profunda depressió. Octavi va intentar que visqués per mantenir el seu regne. Ella, va intentar fer el que ja havia fet abans: seduir-lo. Al no sortir-l'hi bé, va decidir finalment morir maquillada, ben vestida i envoltada de luxes, com era de costum en ella. Així doncs, podem dir que 12 d'agost de l'any 30 a.C. va morir després de 39 anys molt intesos. 

Tot i així, després de la seva mort el general Octavi va perseguir els fills d'ella i Marc Antoni i els va matar a tots successivament exceptuant Cleòpatra Selene II. 
Una de les moltes pel·lícules que es van fer 


Segons alguns arxius històrics, Cleòpatra no era una dona massa bella però era molt culta i molt seductora, fet que va fer caure als seus braços a Cèsar i Marc Antoni. 

Des del meu punt de vista, aquesta història és molt fascinant, ja que ens presenta una protagonista força allunyada de les típiques històries on la noia sempre és la víctima. Tot i així hi ha diverses opinions segons Cleòpatra, per exemple es creu que simplement va utlitzar els seus dos amants per guanyar territori però altres creuen que tot era per amor. Jo crec que almenys d'algun dels dos es devia enamorar, però estic segura que hi havia segones intencions. 

Aquí us he deixat una presentació de la historia (no totes les dades són iguales i hi ha alguns esdeveniments diferents ja que no se sap amb claredat com van ocórrer els fets). 


Júlia Castro
4t ESO

18 de maig del 2015

CONSTEL·LACIÓ VIRGO

VIRGO
La constel·lació Virgo és una constel·lació de Zodíac. Aquesta és immensa i extremadament antiga, que ha representat la major part de les deesses de la història i la deesses de la justícia.
VIRGO EN LA MITOLOGIA 
En la mitologia, Virgo era anomenada com ''l'estrellada'', també era la deessa que portava els llamps de Zeus en braços. Es diu que va ser l'última immortal que va viure entre els humans fins que Zeus l'endugués el cel i la situes entre les estrelles com la constel·lació Virgo.

CARACTERÍSTIQUES 
La constel·lació verge és un de les més grans. És visible en els dos hemisferis però només del més de febrer i agost. Aquesta va ser la última immortal que va viure entre els humans durant '' L'era dorada de Cronos'' per tant, va ser l'última en abandonar la terra. Zeus, la va pujar en el cel i la va situar entre les estrelles, i a partir d'aquí la van anomenar ''La constel·lació Virgo''.
HISTÒRIA DE LA CONSTEL·LACIÓ 

D'aquesta constel·lació existeix documentació molt important. Virgo té l¡origen en l'antiga cultura assiri-babilònica. És una constel·lació femenina i es caracteritza per la fertilitat i puresa. Els babilonis associaven aquesta constel·lació amb la deessa de Ishtar i també era coneguda com la deessa de la primavera, la festivitat que es celebrada al moment de l'any en què Virgo comença a ser visible en el cel.
Constel·lació Virgo 









Constel·lacions del Zodíac











Sara Noguera Garriga
1r Batx

15 de maig del 2015

EL FÒRUM PROVINCIAL DE TÀRRACO

A banda del fòrum de la colònia a Tàrraco hi havia un altre fòrum. Aquest es va construir cap a l’any 73 dC, en l'època de l'emperador Vespasià i estava dedicat exclusivament a dirigir la província des del punt de vista polític i econòmic. L'òrgan rector de la nova xarxa administrativa va ser el Concilium Provinciae Hispaniae Citerioris (Consell Provincial) del qual el governador formava part activa.
Bust de Vespasià 
El fòrum provincial constitueix un complex desmesurat en relació als altres conjunts arquitectònics romans de la península, fins i tot el comparem amb els fòrums imperials de la mateixa Roma. Si va ser possible utilitzar un espai tan immens d'una ciutat plenament desenvolupada probablement va ser perquè es va recórrer als terrenys que abans havien estat ocupats per la gran base militar instal·lada a la part alta del turó des dels inicis de la presència romana a Tàrraco. 

Malgrat que quedava dins les muralles de Tarraco, el recinte no depenia de la colònia, sinó que estava sota el control del consell de representants de tota la província de la Hispània Citerior Tarraconense, que s'hi reunia anualment per elegir el flamen (sacerdot) del culte imperial. Religió i política es reunien en el fòrum com els dos vessants del poder imperial.
El conjunt s'articulava en les dues terrasses superiors, gràcies al desnivell del terreny. A la terrassa superior es va situar el recinte de culte imperial i sota, la plaça de representació. Segurament el programa constructiu contemplava la continuïtat amb una tercera terrassa, la del circ, construït uns anys més tard i bastit poc després amb íntima connexió amb el fòrum provincial, ja que el circ allotja diversos accessos per arribar al fòrum. 

En la terrassa més alta s’hi trobava el temple, probablement consagrat a August, el qual presidia el complex envoltat d'un ampli recinte porticat, del qual s'ha trobat trams del mur i elements decoratius. Ara bé, del temple en si, situat en el lloc que avui ocupa la catedral, no s'ha localitzat cap resta in situ sinó tan sols alguns fragments de la decoració.
Restes del Fòrum Provincial, a l’actual plaça del Fòrum
La plaça de representació era l'edifici des d'on es gestionava tota la província. S'hi trobaven espais tan importants com el tabulari (arxiu de l'Estat) o l'arca (caixa de l'Estat).  A diferència del temple la immensa plaça de representació, que ocupava la terrassa mitjana (tenint el compte el circ), sí que s'ha conservat en bona part. En efecte, com passa amb el circ, se'n poden rastrejar molts trams de les galeries o murs en edificis del casc antic. 

A més les seves estructures han condicionat el traçat medieval dels carrers que queden per sota de la catedral. Als angles del costat nord-est s'alçaven dues torres que facilitaven el pas entre els diferents nivells de la plaça i el circ per mitjà de galeries i escales internes i que han arribat fins avui integrades en l'Antiga Audiència i en el Castell del Rei o Pretori. Així mateix dues escalinates unien, l'una, el circ i la plaça i, l'altra, la plaça i el recinte del temple. 

El complex provincial s'articulava d'una forma unitària a través d'un eix de simetria que, en sentit nord-oest / sud-est, enllaçava el temple amb el circ mitjançant una via processional que creuava les terrasses. A banda i banda d'aquesta via es distribuïen tota una sèrie d'estàtues de les quals només es conserven els pedestals. L'estudi epigràfic ens mostra com la majoria d'aquestes estàtues es van dedicar als flamines imperials (sacerdots encarregats del culte imperial) després d'abandonar el càrrec anual.

reconstrucció en miniatura del fòrum provincial de Tarraco
El Fòrum Provincial va deixar de funcionar estructuralment a principis del segle V. A partir d'aquest moment, l'àrea administrativa va quedar reduïda a uns espais molt menors que, ara per ara, són desconeguts. Pel que fa a l'arquitectura, la major part dels edificis altimperials van entrar en un procés continuat de desmantellament de murs i materials que van ser reutilitzats en la construcció dels edificis civils i religiosos de la Tàrraco medieval.

Míriam El Mouhadab Carbonell
1r Batxillerat

TÀRRACO

Tots coneixem la ciutat de Tarragona, però pocs saben el seu origen i la gran importància que va tenir en l'època clàssica... En aquella...

Popular Posts