29 de novembre del 2016

LA LLETRA Ñ EN LLATÍ

En català fem servir el dígraf "ny" per simbolitzar el so ɲ/, en castellà es fa servir la lletra "ñ", i el dígraf "gn" en françès i italià. Tant en català com en françès com en italià s'usen dígrafs amb lletres ja existents per formar un nou so, però en castellà s'ha adoptat un nou símbol, la "n" amb una petita línia curva al damunt.


D'on ve, però, aquesta lletra?

En llatí, hi havia paraules que duien una doble "n",com Hispanna. Els llatins tenien el costum d'abreviar paraules o terminacions per tal d'ocupar menys espai ja que els pergamins eren fets amb pell d'animal i resultava certament car fer tot un llibre. Un exemple d'abreviatures era que escrivien un 9 al final d'una paraula per representar la terminació "orum" o "eorum", i amb la doble "n" van fer més o menys al mateix, en van muntar una sobre l'altra.



Amb el temps, en castellà la "n" de dalt va derivar a una simple titlla "ñ" i es va convertir en el símbol del so ɲ/.
També altres combinacions de lletres van derivar a la "ñ", 
com "seniorem" (señor), "vineam" (viña) o "ligna" (leña).






Miquel Aragonès
1 Batx

28 de novembre del 2016

PARIS

En la mitologia grega, París era un príncep troià fill del rei Príam i de la seva dona Hècuba.

Quan la reina  Hècuba estava embarassada va somiar que donava llum a una torxa que incendiaria tota la ciutat. El germanastre de Paris, Èsac, posseïa un do d'interpretar somnis i va aconsellar que quan nasqués l'abandonessin. Així va ser, Príam pare de la criatura va ordenar al seu criat Agelau que abandonés el petit a la muntanya Ida. 
Uns pastors el van troba i el van anomenar Alexandre (que volia dir "home protegit"). Aquest el van criar com si fos el seu fill, va créixer dotat amb una bellesa i un gran talent per tocar la lira.
Alejandro (Paris)
El judici de Paris:
Zeus va organitzar un banquet de boda quan Eris (la deessa de la discòrdia) va llençar una poma daurada que anava dirigida a la deessa més bonica. La poma va quedar entre Hera, Afrodita i Atena. 
Zeus no es va atrevir a intervenir i va decidir que un mortal decidís quina de les tres deesses era la més bella. El mortal va ser Paris, cada deessa va intentar subornar-lo oferint diferents favors, Paris va triar Afrodita el qual li va oferir l'amor de la mortal més bella.
El judici de Paris, Rubens
El rapte d'Helena:
Paris va sortir en busca de la mortal més bella; Helena, esposa de Menelau i filla de Zeus i de Leda.
Va arribar al Peloponès (una península del sud de Grècia) acompanyat d'Enees i allà Menelau els va acollir i els va presentar Helena, encarregant-li que atengués als seus hostes mentre assistia als funerals de Catreu. Quan Menelau va tindre que emprendre el viatge a Creta Paris va aprofitar l'ocasió per enamorar Helena. 
Aquesta va abandonar la seva filla de nou anys, Hermíone i simulant el seu rapte va fugir amb el seu amant.
Quan Menelau va rebre la notícia es va posar en contacte amb els seu germà, Agamemnon i els monarques grecs que li havien promès ajuda. Juntament amb Odisseu va viatjar fins a Troia per obligar els Troians a alliberar Helena, sense aconseguir-ho. De manera que els grecs van preparar un gran exèrcit i van partir cap a Troia on va començar un setge que va durar deu anys.  
Paris i Helena
Mort de Paris:
Això va provocar la guerra de Troia i Grècia. Durant el conflicte va ser protegir per la deessa Afrodita fins que finalment Filoctetes va llançar una fletxa enverinada que li va travessar l'engonal i va causar la seva mort.

Aquí us deixo un enllaç per més informació.

Salima Boudour
4t ESO

25 de novembre del 2016

EL LLATÍ I ELS SEUS ORÍGENS

El llatí es una llengua de la branca itàlica que forma part de la família de llengües indoeuropees: un conjunt de pobles que es desplaçaren des d'Àsia cap a Europa i anaven poblant diverses regions. No ens ha arribat cap document escrit de l'indoeuropeu. Anomenem "indoeuropeu" a la llengua de la qual van evolucionar les llengües actuals.
     Pobles d'Àsia que es desplaçaren cap a Europa

El nom de "llatí" deriva de la zona geogràfica en què es trobava, la península itàlica on es va desenrotllar Roma, Laci (Latium). Tot i així abans de l'arribada dels pobles indoeuropeus la península itàlica ja estava poblada per altres tribus de la civilització mediterrània com per exemple en podem destacar el poble dels lígurs. 
Ens en han arribat alguns documents de la llengua llatina, les inscripcions més antigues que es conserven del llatí són generalment lletres tallades en pedra.
El llatí és una llengua de reconstrucció, la qual l'han "elaborada" filòlegs i lingüistes a partir de tots els trets comuns que hi ha entre altres llengües. La parlaven a l'Antiga Roma i posteriorment a l'Edat Mitjana i l'Edat Moderna. Es va expandir en gran part gràcies a l'exèrcit romà, ja que aquest anava conquistant nous territoris. Els militars llicenciats s'establien en les noves terres i amb ells, també la seva llengua i els seus costums.

    Documents de la llengua llatina


En el s.VIII aC trobem que l'Imperi Romà només es troba a Roma, entre els segles I-IV dC el llatí ja es parlava en gran part del sud d'Europa i el nord d'Àfrica. Després d'aquesta expansió el llatí va donar origen a un gran nombre de llengües europees les quals anomenem "llengües romàniques", com pot ser el català, castellà, entre d'altres.
El llatí dels soldats no era igual que la dels estudiosos, i d'aquí trobem la diferència entre el llatí culte i el llatí vulgar.

  • LLATÍ CULTE: Era fidel al llatí inicial, conreat per grans autors llatins.
  • EL LLATÍ VULGAR: És el llatí que parlava la gent al carrer i va evolucionar amb préstecs d'altres llengües.
A part d'aquestes dues maneres de parlar aquesta llengua, el llatí ha passat per diferents etapes com: el llatí protohistòric (s. VII a.C. - s. III a.C.), el llatí arcaic (s. III a.C. - s. I a.C.), el llatí clàssic (s. I a.C. - s. I d.C.), el llatí postclàssic (s. I d.C. - s. III d.C.) i finalment el llatí tardà (s. III d.C. - s. VII d.C.).

Ens situem a la nostra terra, Catalunya, els romans van arribar aquí el 218 a.C. i a partir d'aquest moment les persones que vivien aquí, els ibers, van començar a parlar la llengua i a seguir les costums dels conqueridors.
El llatí no ha deixat mai de fer-se servir, encara és parlat en diferents reunions i congressos científics, per tant mai ha estat una llengua morta.

Eva Bujons
1r Batx

21 de novembre del 2016

DEESSA HERA


Hera (equivalent amb llatí Juno) és la reina de tots els déus. Filla de Rea i de Cronos, germana i dona de Zeus.  És la deessa del matrimoni, protectora del naixement i de les dones casades. Hera era una dona molt venjativa i gelosa. Era fidel al seu marit, però ell l'enganyava constantment  amb altres deesses i dones mortals, així que ella sovint es venjava de les dones i  fills il·legítims del seu marit. Normalment se la representa vestida fin al peu i  els seus atributs són la diadema i el cucut.

                                                                                           
     Juno i Júpiter, Annibale carracci
                                                                       
Hera i Heracles

Hera odiava Heracles, va fer tot possible per fer la seva vida difícil.
Tot va començar quan Zeus es va disfressar com el marit d'Aclmena, una mortal. La pobra dona, pensant que era el seu marit, va fer l'amor amb ell. El resultat d'això va ser que es va quedar embarassada. De fet, el seu marit de veritat va tornar a casa més tard aquella nit i Alcmena es  queda embarassada un altre cop. Això va despertar la ira d'Hera. Va  obligar la deessa dels parts a seure amb les cames creuades. Així va ser que Heracles es va quedar a panxa de la seva mare deu mesos. Quan va néixer Heracles, Hera va demanar al seu germà Posidó que enviés dues serps cap a on estava  ell i el seu germà per matar Heracles. Les serps van intentar d'aixafar Heracles, però ell va acabar ofegant-les a la mort. 

Heracles  matant les serps 
Fills d'Hera
Ares:déu de la guerra és agressiu i sanguinari
Hebe: deessa de joventut
Hefest: déu del foc i del ferrers
lliatía: deessa de l'enllumenament



Emma osei
4t ESO

18 de novembre del 2016

L'ORIGEN DE LA LLETRA H

La lletra H, en català, és l'única lletra de l'abecedari que no presenta mai cap tipus de so. Vista l'existència d'aquesta lletra, vaig deduir que en un passat havia d'haver servit per alguna cosa, representar algun so o, com a mínim, marcar una pausa. Vaig buscar, doncs, en diferents pàgines web quin so tenia en el llatí clàssic, i això és el que vaig trobar:
En llatí clàssic, la lletra H tenia el mateix so que té avui en dia en l'anglès,el de la H aspirada (per exemple house en anglès, el so de la H seria el mateix que en llatí, per exemple a homo).
Tot i que algunes paraules tenien dígrafs que contenien la H, aquesta no feia variar la consonant que acompanyava, és a dir, que no es creava un so nou. N'hi havia quatre:
Ch: pulcher, pronunciat pulker
Ph: philosophia, pronunciat pílosopía
Th: thesaurus, pronunciat tesaurus
Rh: rhetoricus, pronunciat retoricus
El nom de la lletra H ve de l'hebreu heth, que vol dir tancat o vallat i el símbol de la lletra H en llatí representa un camí amb una valla al mig.
Representació de la H en diferents escriptures
Els primers en fer servir la H van ser els fenicis: La seva H es representava com dos rectangles inclinats i es pronunciava com una j espanyola poc forta. Llavors, els etruscs van adoptar aquesta lletra i van treure les línies superior i inferior en el símbol del fenici deixant el símbol de la H majúscula que coneixem. Més tard també l'adoptarien els grecs. Els llatins van agafar també aquesta lletra, però cada vegada i amb el pas del temps la pronunciarien menys fins deixar-la muda.


Miquel Aragonès
1Batx

17 de novembre del 2016

CONLOQUIA LATINA 4t ESO

Discipuli companys del bloc! Els de 4t d'ESO de l'Institut Jaume Callís us presentem uns diàlegs que vam preparar i representar davant la classe en llatí i que, sent sincers, vam gaudir molt creant-los. Aquí els teniu, esperem que us agradin!

Els de 4t d'ESO del Callís

16 de novembre del 2016

ROMA: DE LA MONARQUIA A LA REPÚBLICA

El fi de la monarquia i el començament de la república es fixa en l'any 509 abans de l'era cristiana. El fet que va motivar aquest canvi polític fou la caiguda de l'últim rei Tarqüí el Superb, qui va exercir la seva labor de manera despòtica. Els motius que van determinar la seva expulsió no són clars. Però segons el relat tradicional, en aquest any es van produir una sèrie de fets fonamentals de la història de Roma; la presa de Roma per l'excèrcit de Porsenna, la firma del tractat entre Roma i Cartago, l'inici dels Fastos consulars (llistes on figuren els noms dels cònsuls, que servien com a referència per la datació d'esdeveniment importants.) 

Segons la llegenda, el fill de Tarqüí, Sisè Tarqüí va violar una bella jove, hermosa i honesta, esposa del seu cosí; Lucrècia. La qual es va suïcidar degut al deshonor i va passar a la història com ''la casta Lucrècia''. Aquest fet va enfurismar el poble, el qual liderat per Tarqüí Colatí van fer fora el rei i van determinar el naixement de la república.

Altres autors sostenen que el canvi va ser més gradual. En una primera etapa si bé es va substituir la figura del rei per les magistratures anuals i col·legiades, els patricis van mantenir tots els seus privilegis.

Finalment, un altre sector doctrinari afirma que el canvi va ser tempestiu i violent com a conseqüència d'una revolta per part dels patricis, conformat per les antigues ètnies llatines i sabines, contra els etruscs, representats en els seus últims reis. 

O sigui que no hauria estat el poble el que es va aixecar contra el rei, sinó l'aristocràcia, que es va reservar el dret a les magistratures (tant a triar-les com a exercir-les) i a participar al culte religiós.

Els primers anys de la República presenten moltes incerteses, que són, en certa manera lògics i resultat d'una etapa políticament confusa, els conjuradors del 509 a. C no havien de tenir prevista la formula institucional més adequada per substituir la monarquia i, tot i que l'haguessin previst, les condicions potser s'ho haurien impedit.

Roma, després de l'expulsió de l'últim rei, estava sumida en una sèrie d'antagonismes polítics: partidaris de la monarquia, partidaris de la República, partidaris de Porsenna i partidaris de la lliga llatina, entre d'altres. 

La manca de confiança en els fastos consulars corresponents als primers anys de la República ha portat als historiadors a plantejar de formes diverses el problema de com es va cobrir el buit institucional en aquests primers anys. El punt d'acord és que, el consolat -la magistratura doble i col·legiada que va constituir la magistratura suprema i ordinària durant tota la República romana- no va sorgir immediatament després de l'expulsió de Tarqüí. Es pressuposa que, durant aquests primers anys o el període transitori de la monarquia al consolat, es va passar per una fase intermèdia anomenada praetor maximus



Angie Pérez
4t ESO

15 de novembre del 2016

EXÈRCIT ROMÀ I LA SEVA GRAN IMPORTÀNCIA

Fa molts anys la guerra era un estat normal per tots els pobles. 

Gràcies a l'exèrcit romà, l'Imperi Romà es va expandir molt ràpid, la grandesa de Roma és en part gràcies el seu exèrcit. La creació d'aquest gran Imperi va exigir a Roma formar un exèrcit fort i unit. Tots els nois de 16 i 17 anys, tenien l'obligació de participar-hi, per ells, però ja era normal, la vida d'un romà estava associada a la guerra. Servi Tul·li va ser l'encarregat d'organitzar l'exèrcit: els rics a la cavalleria i tots els altres a la infanteria. Els més pobres no eren acceptats a l'exèrcit. Més endavant, l'exèrcit romà va començar a patir grans transformacions: en el S.II a.C el Cònsol Gai Mari va reformar l'exèrcit. Els ciutadans rics ja no podien estar a l'exèrcit, a no ser que els preparessin a cursus honorum o una carrera política. 


(dibuix de romans defensant o conquerint territoris)

El principi l'exèrcit no tenia una estratègia a seguir. Les guerres començaven sempre a la primavera i acabaven a la tardor, l'hivern, era època de pau, és a dir, no hi havia guerra. Com hem dit abans el rei Servi Tul·li va ser un dels primers en liderà l'exèrcit i crear un model que tenia com de base la legió, era una unitat la qual estava composta per 4200 soldats d'infanteria i 300 de cavalleria. Per entrar a l'exèrcit no importava el lloc d'origen de cada un dels soldats, només havien de tenir-la ciutadania romana. L'exèrcit estava format per diferents soldats, cossos i comandaments, cada un d'aquests tenia unes funcions que havia de fer, seguidament en podem destacar 5 entre d'altres:

  • El llegat (oficials): Normalment era escollit directament per l'Emperador. Podríem dir que actualment seria un general. Apart dels legatus i havia altres oficials com podrien ser els tribuns, ajudants de cap,...
  • El centurió (suboficials): Escollits pels mateixos homes pel seu valor i responsabilitat. Tenien un ajudant i un administratiu que controlava els pagaments, l'armament i el menjar.
  • Els metges (suboficials): Els metges acopmpanyaven a l'exèrcit per tractar les diferents malalties o ferides que tenien o es feien els soldats a les guerres. Gràcies a Juli Cèsar va afegir un servei de camillers i carros per poder-los ajudar, amb aquesta ajuda portaven els ferits o malalts cap a l'hospital de campanya i es quedaven allà fins a poder continuar les seves lluites.
  • Legionaris: Eren ciutadans romans i servien a Roma des dels 17 anys durant 20 anys, després eren llicenciats i podien rebre una jubilació pagada en diners o terres.
  • Els auxiliars: Eren ciutadans que no eren de roma que s'apuntaven durant uns 25 anys a l'exèrcit romà. Quan acabaven aquest període de 25 anys obtenien la ciutadania romana, ells i la seva família. Sobretot es dedicaven al reconeixement del terreny i a l'espionatge. Lluitaven amb les armes que millor dominaven en el seu territori.
L'exèrcit vestia uniformat tot i que no era una cosa inusual per a l'època, anaven amb una túnica curta, era molt gruixuda i feta de llana. Si feia fred, també portaven una capa que podien utilitzar-la com a manta. De calçat portaven unes sandàlies de sola bastant gruixuda que els facilitava molt el moviment, eren anomenades: caligae, eren fetes de cuir per tant , eren molt resistents per si havien de fer camins molt llargs.
Anaven amb un armament que consistia de: un casc, dues javelines, dos tipus d'armadures: d'escates (lorica hamata) i de plaques (lorica segmentata), un escut, un gladi i un punyal.


Eva Bujons
1r batx

14 de novembre del 2016

HARPASTUM, L'ESPORT MÉS SEMBLANT AL FUTBOL

Harpastum era conegut com el "Joc de la Pilota Petita". Es jugava amb una pilota petita, comparable amb la mida i la solidesa d'una pilota de tennis. L'origen d'aquest esport es basa amb un joc grec anomenat phaininda, en què es necessitava velocitat, agilitat i resistència física per poder-lo practicar. Aquest esport, es jugava sobre terra o herba, però mai en un estadi perquè en un principi, quan es jugava en recintes esportius amb espectadors, aquests prenien mal a causa dels forts cops de pilota o fins i tot perquè alguns cops els mateixos espectadors havien arribat a caure al camp. El terreny de joc era rectangular, i la seva mida era bastant semblant a la d'un camp d'hoquei patins.

Les regles de joc, poc conegudes, semblen ser que tenen una important relació amb el rugbi i el futbol americà. Aquest esport era un joc d'equip i el nombre de jugadors era variable.

Moments de joc de l'harpastum

L'harpastum era un esport molt conegut a l'Antiga Roma, i per això hi havia molta gent que s'animava a practicar-lo. Un fet curiós d'aquest esport, és que no només hi jugaven homes, sinó que també hi havia dones que el practicaven tal i com mostren algunes obres d'art on es veu reflectit aquest fet d'una manera clara.

Tot i que va ser un esport que va ser famós durant l'època de l'Antiga Roma, fonamentalment els qui practicaven més aquest esport eren els reclutes i els legionaris romans, perquè els motivava i entretenia. Juli Cèsar va ser un gran fanàtic d'aquest esport, sobretot per la raó anterior de motivació dels seus guerrers.


Ferran Gil
4t ESO

11 de novembre del 2016

LA CIUTAT ROMANA

Sempre m'ha fascinat amb quina rigorositat els romans construïen les seves ciutats. Així doncs avui fem un viatge en el temps per descobrir com construïen en l'època imperial.

Disseny d'una ciutat romana: Com que moltes de les ciutats romanes eren de nova planta, podien ser dissenyades des d'un principi.

L'urbanisme romà seguia un model determinat que era originari de les cultures grega i etrusca. Aquest model era anomenat planta Hipodàmica ja que fou inventat per un dels pares de l'urbanisme anomenat Hipòdam de Milet.
Les ciutats romanes constaven de dos carrers principals que eren el DECUMANUS MAXIMUS que traçava la ciutat d'est a oest i el CARDO MAXIMUS que la traçava de nord a sud.
Un altre punt que cal destacar és l'anomenat FÒRUM que es trobava al centre de la ciutat que normalment coincidia amb el punt on es creuaven perpendicularment els dos carrers principals.


Les ciutats romanes estaven envoltades de muralles reforçades normalment per torres de vigilància. Constaven de quatre portes una per cada extrem dels dos carrers principals.

Serveis i activitats d'oci d'una ciutat romana:

Les ciutats romanes oferien molts serveis i activitats dedicades a l'oci.

Servei termal: (términos) Les termes romanes van ser una institució fonamental sobre tot en l'època imperial. Estaven obertes des de mig matí tot i que normalment la majoria de gent hi acostumava anar a la tarda.
Gairebé sempre estaven separades la part dels homes i la de les dones. En el cas contrari hi havia uns horaris determinats de manera que no coincidicin.
L'entrada a les termes tenia un cost molt baix, per tant hi podia accedir gent de classes socials molt diverses.


La primera sala del recorregut era l'anomenada sala aspodyterium que era el més similar a un vestidor on hi havia un esclau que vigilava i a qui sel pagava pel servei.

Seguidament molts dels ciutadants anaven a la palestra que era un pati on es podia practicar activitats físiques.

Per acabar trobàvem la sales de banys on començaves per banys freds i progressivament els banys cada cop eren més calents.

Hi havia altres sales secundàries com per exemple les latrines i la sala de massatges.

 

Amfiteatre romà: (amphitheatrum) En l'amfiteatre romà s'oferien espectacles violents que servien d'entreteniment per els ciutadans. Els amfiteatres es dividien en tres parts

-El soterrani: (fossae) Era on hi havia els departaments pels lluitadors i les gàbies per les bèsties.
-La pista: (arena) A la pista era on es realitzaven els combats.
-Les grades: (cauea) Era on s'asseien els ciutadans que estaven separats segons la seva posició social.


Teatre romà: (theatrum) El teatre romà era un teatre semicircular de pedra inspirat en el teatre grec.

Es dividia en quatre parts:
-Graderia: La graderia (cauea) tenia una forma semicircular i era on s'asseia la gent. Estava composada de tal manera que des de qualsevol punt del teatre podies sentir el text perfectament.
 
-Escenari: (proscaenium) Era l'espai d'interpretació de l'obra.

-Orchestra: (l'orchestra) tenia forma semicircular i era on se situaven els espectadors més importants.

-Fons de pedra: (frons scaenae) perquè el teatre quedés completament tancat hi havia un fons de pedra darrera l'escenari que servia de decorat.


Basílica romana: (basilica) La basílica romana era el lloc on s'hi tractaven les qüestions financeres i on es realitzava la administració judicial.
 
                                               (ruines de la basílica de Maxenci)

Circ romà: (circus) El circ romà és l'anomenat hipòdrom grec adaptat a l'època romana.
Era un espai dedicat a les curses de carros o quàdrigues. Per aquesta raó tenia una forma allargada, rectangular i amb els costats menors corbats.

A l'interior del establiment trobàvem la pista que estava dividida per una
 spina allargada al centre.A cada extrem de la spina hi havia unes columnes que limitaven la meta.
Al voltant de la pista trobàvem les graderies i el pòdium que era una zona reservada per a la família imperial i els ciutadans més privilegiats.
 
Xavier Roura
4t ESO 

10 de novembre del 2016

LA MONÒTONA VIDA DEL SOLDAT ROMÀ

Tot i que sembla impropi d'un soldat romà, és a dir, d'un component de l'exèrcit més gran que ha existit dir que la vida és avorrida, els homes que feien de soldats fa més de dos mil anys tenien una vida bastant monòtona.

La vida al castrum (castell) era tranquil·la i silenciosa i tot i que entrenaven i feien marxes i exercicis no hi havia acció, però això tampoc comportava que tinguessin temps d'oci. Al campament sempre hi havia tasques per fer: netejar armes, fer vigilància...
Tot i això, la vida al nord d'Hispània era càlida i agradable comparada amb la vida que duien els soldats que s'havien d'enfrontar contra els bàrbars, l'amenaça més temible de l'imperi romà. Allà, les revoltes eren constants i el temps de tempestes (i nevades a l'hivern) feien tremolar a qualsevol que hagués estat dirigit cap allà.
Castrum en llatí, era el castell on vivien els soldats
romans que operaven en entorn civil.
Per a ser soldat no havies de tenir massa habilitats o ser especial, n'hi havia prou sabent llegir i escriure, tenir bona vista i oïda i ser romà. També s'ha de dir que la paga era bona, molt millor que la dels pagesos i la de molts artesans de la ciutat. Tot i això, la instrucció era molt dura. Els feien córrer 30 quilòmetres en cinc hores, i després el mateix però armats i carregats.


Un soldat professional havia de dedicar-se plenament a la seva feina, i en molts casos no es podia ni casar oficialment.


Més enrere, en temps de monarquia, els soldats ni eren professionals ni estaven preparats, se'ls cridava a lluitar quan se'ls necessitava sense avisar, i ni tan sols tenien un bon sou. A més, en època de guerra les seves terres quedaven desertes i quan tornaven s'havien pansit i no els hi quedaven negocis possibles.

La vida d'un soldat, doncs, era gairebé plàcida excepte en temps de guerra (les guerres púniques tan sols van abastar 116 dels gairebé 1.300 anys que va durar l'imperi romà) i tot i haver-hi revoltes i petits actes bèl·lics, la majoria de soldats romans vivien en calma, arran de qualsevol guerra.
Armadura d'un soldat romà exhibida al museu
arqueològic de Corfú

Miquel Aragonès
1r Batx

9 de novembre del 2016

NIKÉ, DEESSA DE LA VICTÒRIA

Escultura de la deessa al museu Louvre
Coneguda com a Nice o Niké (o com a Victòria), la deesa tenia el poder de córrer i volar a gran velocitat, per això se la representa amb unes ales, també era portadora de la bona sort. És una les deesses més antigues de tota la mitologia.

El cert és que Niké sempre acostuma a estar associada a algun altre déu, per això normalment es presenta com una figura petita (com l'he descrit abans) de la mà d'alguna altra divinitat més important com Zeus o Atena, ja que aquests dos personatges no acostumaven a perdre mai.

Alguns diuen que es filla del Tità Pal·lant i d'altres creuen que ho és de l'Oceànide Estix, tenia 3 germans Zel, Cratos i Bia, amb els que mantenia una gran rivalitat. El mite explica que Niké va passar els primers anys de la seva vida entre els mortals, però que al conèixer el crim, l'odi i la maldat dels humans va decidir tornar a l'Olimp. Niké va ajudar a Zeus a guanyar una batalla i per això aquest es va proclamar "rei de tots els Déus" i com a recompensa va posar als 3 germans i a Niké de guàrdies seus per tenir-los sempre al costat i poder-los cuidar.

Niké a l'actualitat
Actualment l'escultura de la deessa està al museu Louvre de París. El que molta gent no sap es que de Niké en trobem algunes coses en l'actualitat i el dia a dia:
Logotip de la marca Nike


La tant famosíssima marca de roba i calçat esportiu Nike etsà inspirada en la deessa de la victòria, el poder, la velocitat...
Ja que és una marca esportiva en la que et volen dir metafòricament que tindràs els poders de Niké així que el creador la va nombrar així.

Temple a l'Acròpolis d'Atenes

Vinyet Vila
4t ESO
L'anomenen Temple d'Atena Niké i commemora la victòria sobre els perses en una batalla.

ELS CONCURSANTS D'OT 2023 SI FOSSIN DÉUS DE L'OLIMP

El passat 19 de febrer va ser la final de la dotzena edició d'Operación Triunfo. Des de finals de novembre, per les xarxes socials, nomé...

Popular Posts