20 de novembre de 2017

FEBE, LA TITÀNIDE

Febe la titànide
És la titànide de la profecia i segons la mitologia grega és una de les titànides filla d'Urà i Gea, germana de Críos, Ceos, Hiperió, Jàpet, Rea, Cronos, Temis, Mnemósine, Oceà i Tetis.
És portadora de l'intel·ligència d'Urà (el cel) i la de Gea (la terra) per això els seus descendents són portadors de la profecia de les dues ramificacions: la llum i el cel (Leto) i la nit i els morts (Astèria).
Febe, en grec significa brillant, és la dona de Ceos i van tenir dues filles: Leto i Astèria.

LES FILLES DE FEBE:
Astèria i la seva filla Hècate tenen el poder profètic de la nit, dels esperits, dels morts i la foscor. Leto en canvi, va tenir dos fills bessons: Apol·lo i Artemisa, i tots tenen el poder profètic del cel i la llum.

L'ORACLE DE DELFOS:
Centre de la Terra segons els grecs.
Delfos
Delfos era considerat el centre del món i la residència de les muses i és on van néixer Apol.lo i Artemisa quan Leto, la seva mare, escapava de la maledicció d'Hera.
Temis va donar l'oracle de Delfos a Febe i ella al seu net Apol·lo. Anteriorment Urà li havia entregat a Gea l'oracle de Delfos, i Cronos a Temis.
Apol·lo l'anomenaven Foebo en honor a la seva àvia i amb el significat de: el que brilla. Per altra banda, Artemisa també l'anomenaven Febe per ser la deessa de la lluna.

Una de les llunes de Saturn és anomenada Febe en honor a la deessa.

lluna de Saturn anomenada Febe














Paula Sala
1r Batx

17 de novembre de 2017

ELS GLADIADORS

Qui eren els gladiadors? La paraula gladiadors be del llatí "gladius" que era el nom de l'espasa que feien servir. Els gladiadors eren esclaus castigats pels seus amos, condemnats a mort o a treballs forçats, hi podien optar voluntàriament per accedir a les escoles de gladiadors, i en aquest cas podien aconseguir la llibertat de la mà dels instructors. Generalment es reclutaven entre els presoners de guerra i els criminals.

A l'amfiteatre se celebraven diverses menes d'espectacles:

Gladiadors lluitant per la seva llibertat
Les lluites de gladiadors: el dia del combat, els gladiadors desfilaven i saludaven a l'emperador amb el crit tradicional: aue Caesar, murituri te salutant. Llavors, es designaven a sorts les parelles de lluitadors i començaven a barallar-se. Uns instructors vigilaven que la lluita no fos fingida i, si calia fuetejaven els gladiadors. El públic cridava, animant el gladiador per qui havia apostat. Quan un dels lluitadors queia ferit al terra alçava la mà per demanar gràcia. L'emperador que presidia els jocs decidia segons el públic. Si havia lluitat bé el públic aixecava el polze i, per el contrari, abaixaven el polze. En acabar, el vencedor matava el vençut i rebia la palma de la victòria. 


Gladiadors lluitant uenationes
Les uenationes: eren espectacles amb animals.Incloïen exhibició d'animals exòtics, portats de les províncies més llunyanes de l'imperi, lluites entre feres i caces fetes per homes armats.
Les naumachiae: ofertes en ocasions excepcionals, eren representacions de combats navals. S'inundaven l'arena d'alguns amfiteatres o en estranys artificials i els gladiadors i condemnats reproduïen batalles navals històriques.

Aquí podem veure com seria una lluita de gladiadors:


Com anaven equipats els gladiadors?

Els gladiadors anaven equipats d'una manera determinada ja que s'havien de defensar dels seus contrincants:
xarxa, llança, trident, escut, daga, fuet, espasa, casc, cota de malla pel braç i 
protector cama

armes i complements dels gladiadors

Silvia Pampliega

4t ESO

15 de novembre de 2017

HÈCATE

Hècate era una deessa molt complexa i misteriosa, descendent d'Astèria i Perses, descendent directa dels titans i independent al Panteó Olímpic.Molt sovint se la considera una deessa poc coneguda. A l'inframón se la coneixia com a la reina invencible, per tant tenia una gran autoritat. Ferea era el seu sobrenom. També sovint coneguda com la deessa de la mort.
 
Quin és el seu origen?
Zeus reconeixia els seus poders antics i ella complia molts dels favors que li demanaven molts homes; prosperitat material, victòria en jocs i batalles...
Amb el temps Hècate va anar canviant i va passar a ser més obscura, vinculada en el mont de les penombres. A diferència d'Àrtemis, que representava la llum lunar i la resplendor de la nit, Hècate representa les pors, tenebres i temors de la nit.
 
Creences sobre Hècate
Representació d'Hècate amb els tres cossos i la lluna.
Es creia que durant les nits sense, lluna ella vagava per la terra amb un grup de gossos fantasmals. Es creu que ella enviava els terrors nocturns als homes, aparicions fantasmals, que menjava carn humana, tenia una cama de bronze, i que es presentava sobretot davant dels nens per espantar-los.

De què era deessa?
Era la deessa de la màgia i dels secrets. L'adoraven sobretot els mags i bruixes, els quals li oferien sacrificis de gossos negres al final de cada llunació i ella se'ls  presentava amb una torxa o amb    forma de diferents animals.
A més, els mariners moltes vegades li demanaven que els assegurés bones travessies.
 
Descendència
Hècate va tenir el monstre Escila amb Forcis i més tard a Medea i Circe amb Eetes.
 
Representació en l'art
Normalment se la representa amb tres cossos o tres caps amb serps rodejant-li el coll. Aquesta triple referència és perquè era la divinitat de a lluna, la marina i l'infernal.
Hècte representada amb la lluna, les serps, els gossos i les dues torxes.

Paula Sala
1r Batx

14 de novembre de 2017

DESCOBRIM LA DANSA A L'ANTIGA GRÈCIA

La dansa és igual d'important per als grecs d'avui com ho va ser en temps antics. En primer lloc, el ball és una part de celebració de les ocasions importants en les vides de la gent grega; és una part important dels casaments, bateigs, banquets, celebracions i tot tipus d'actes festius.


Apol·lo i la dansa de les Muses a l'Helicó
ballarina i músic tocant l'aulós














Es creu també, que la dansa va néixer quan Teseu, que va matar el terrible Minotaure, es va aturar a Delos quan tornava cap a la seva pàtria Atenes per oferir un sacrifici als déus per haver-lo salvat. Teseu va executar un ball amb moviments de serp que representava el camí pel laberint i que imitava els seus moviments pel seu interior. Aquest "ball del laberint" en parla l'historiador grec d'època romana Plutarc, encara es balla actualment en algunes regions de Grècia.

Les danses gregues varien considerablement de regió en regió i es podrien classificar entre danses continentals i danses de les illes. Moltes d'aquestes danses tenen els seus orígens en esdeveniments destacats que han marcat al llarg de la història grega. Avui dia, però, han perdut gran part del seu significat original.

La majoria de balls es ballen en rotllana agafats de la mà o per les espatlles. La rotllana en general no és tancada i van girant mantenint aquesta obertura.
Un exemple de tantes danses que podem trobar a Grècia seria "Pentozali":


   

          
INSTRUMENTS QUE ACOMPANYAVEN LA DANSA
Els més comuns són els instruments de corda pinçada com ara:

lira de creta
outi

Silvia Pampliega
4t ESO  

8 de novembre de 2017

DISTRIBUCIÓ DE LES VIVENDES ROMANS

Normalment, les vivendes tenien una distribució axial, un pati central i un porxo per protegir de la calor i les pluges. La distribució de les habitacions estava bastant pensada segons la funció que compliria cada una d'aquestes. D'aquesta manera agrupaven habitacions de la vida privada més endins de la casa i habitacions que tenien relacions amb el negoci o amb visites doncs més cap a l'entrada del carrer.
Casa romana
EL VESTÍBUL
La majoria de les cases tenien un vestibulum on la gent esperava a ser rebuda a dins, i un atrium, que era com un vestíbul, però allà hi esperava gent més important i amb més categoria. En aquella època havia un ostiarius designat únicament a vigilar les entrades de la casa mirant qui entra i qui no. Això no ho podia permetre tothom, així que havien cases que en tenien i cases que no.
Vestíbul (vesitibulum)
L'ATRI
L'atrium era una habitació molt espaiosa i lluminosa gràcies a una gran obertura anomenada compluvium. A sota d'aquest sempre havia un impluvium, el qual era un estany que recollia l'aigua de pluja, aquest estava unit amb  un puteal que conduïa l'aigua a una cisterna i aquesta servia per a usos domèstics. Els atris van acabar desapareixent amb el temps prop del segle II d.C.
Atri d'una casa romana
EL DESPATX
El tablinum era el lloc on el patró de la casa s'estava per controlar tot l'atri i rebre les salutacions. Segons les investigacions, aquesta solia ser la casa on es tancaven els tractes més confidencials. Aquest també  tenia la funció d'arxiu de documents que afecten a la vida pública. No va estar tan arrelat com l'atri i va desaparèixer amb el temps.
Recreació d'un tablinum
EL JARDÍ
Tenir un jardí en una casa romana, encara que fos petit, situava al propietari de la casa a ulls de la gent en una posició econòmicament còmode. S'ha vist amb bastant freqüència en espai al darrere d'algunes casa. L'hortus era un lloc que corria bastant a les cases riques i poderoses. La funció d'aquest era que principalment els habitants tinguin un lloc on prendre l'aire fresc i rebre algunes visites a l'aire lliure.
El jardí d'una casa romana.
EL MENJADOR
El menjador en general era una sala preparada per menjar, però no menjaven al voltant d'una taula, sinó que ajaguts en un dels diversos llits que hi havien dins la sala. Tot i que el triclinium  era el lloc designat per menjar, també hi havia motles altres sales que es podien convertir en menjador provisionals.
Com que el menjador solia ser una sala molt concorreguda era molt important la seva higiene i bona olor per donar bona impressió als convidats, per tant, generalment s'escombrava molt més les sobres, i s'hi aplicava un perfum perquè fes bona olor.
Tricilium romà
ELS DORMITORIS
El dormitori és un lloc personal i privat de la casa, on només entraven persones amb un vincle més estret i íntim. En aquest cas no era una de les habitacions més utilitzades, ja que només la feien servir per fer la migdiada i per anar a dormir després del sopar. Normalment acostumava haver-hi un seguit de dormitoris a a segona planta de la casa, que servien per si venien convidats per a dormir.
La població humil com no podia permetres un llit, dormien sobra palla o herba, la qual aïllava una mica del terra, i donava una vaga sensació de comoditat.
Dormitori d'una família rica
LA CUINA


Els romans sabien que la cuina era un element indispensable de la casa, però no els hi agradaven gaire les condicions que hi havia, i per això la cuina en les grans cases s'acostumava a situar apartada de la resta, en un racó on no molestés, també per aquest motiu necessitaven ventilació i, per tant, si es podia se la situava a prop d'un pati secundari.
Les cuines, també eren un element perillós degut a que moltes tenien un forn on utilitzaven foc, i com que moltes parts de les cases eren de fusta, això podia ocasionar molts incendis.
Cuina romana
ELS BANYS
Només les cases econòmicament còmodes podien gaudir de la privacitat que ofereix tenir un bany propi a casa. La resta de població havia d'anar als balnea públics. Aquests acostumaven a estar orientats cap a l'oest, ja que així captaven la llum i l'escalfor de la tarda, que era el moment en què s'acostumaven a banyar. 
Recreació de latrines.



Varnpreet Kaur
1r Batx

6 de novembre de 2017

QUI ERA DIANA?

Segons la mitologia romana, Diana era la deessa de la cacera i era la protectora de la naturalesa i és l'equivalent deessa a Àrtemis en la mitologia grega. 
Posseïa una forta relació amb la naturalesa: amb els animals i sobretot amb les terres desconegudes. A més a més, més tard, també va assumir el rol de deessa de la lluna i la castedat.
Diana
Segons la mitologia, Diana és filla de Júpiter i Latona. És diu que la mare de Diana va patir tant dolor durant el part, que Diana va prendre la decisió de conservar la seva virginitat eternament, tal i com també ho va fer Minerva, la seva germana. Degut a aquest fet, les dues germanes eren conegudes com a "les verges blanques".

Els seus principals atributs, per els quals era elevada, eren l'agilitat, la bellesa i sobre tot els seus dots envers la caça. Encara que en la major part de les representacions es mostra solitària, el culte romà de Diana inclou a dos acompanyants: Egèria (Nimfa aquàtica) i Virbio (el senyor dels boscos).

Diana va obtenir el seu arc i les fletxes que li pertoquen gràcies al seu pare Júpiter. També va poder aconseguir un "exèrcit" de nimfes per a que l'acompanyessin en les seves caces. Aquestes nimfes també havien de prometre a Diana que preservarien la seva virginitat per sempre tal i com ho faria Diana. Tot i així, Diana no era del tot una deessa benèvola: era coneguda pel seu caràcter venjatiu i cruel, i no dubtava ni un segon en destruir a aquell qui despertava la seva ira.

Un bon exemple de la seva crueltat és la seva venjança contra Calisto, una Nimfa del seu exèrcit que va quedar embarassada, així doncs, fallant a la seva promesa i conseqüentment va ser transformada en una óssa per després ser desterrada per el seu incompliment.
Diana i Calisto al descobrir la traïció
Una de les vícitimes de la seva ira, a part de la Nimfa, va ser Acetó, un pobre pastor que per sort o desgràcia va veure a Diana nua, prenent-se un bany. Com a càstig, el va transformar en un cérvol i més tard va enviar els seus gossos a devorar-lo.
Acteó al veure a Diana prenent-se un bany.
El dia de culte a Diana, principalment era el dia 11 d'agost: el dia en que Servi Tuli li va consagrat un altar (s.VI a.C.) i durant la major part de la seva història, l'adoració a Diana s'ha considerat un culte extern.

Helena Osset
1r Batx

3 de novembre de 2017

GRANS MARES DE LA MITOLOGIA (II): REA

La gent sovint confon termes, en mitologia . Amb la quantitat de déus, monstres i titans que hi ha no els dono la culpa, la veritat. Però a vegades hi ha confusió entre la Mare Terra, Gea, i la Gran Mare, Rea. Avui parlarem de la segona.

LA TITÀNIDA
Estàtua de Rea
Rea era un titànida, filla d'Urà i Gea. Tenia sis germanes: Temis, Teia, Tetis, Mnemòsine i Febe, i sis germans: Ceos, Jàpet, Crios, Cronos,Oceà i Hiperió. El seu germà Cronos, que era el rei de l'univers gràcies a matar el seu pare, Urà, va voler-se casar amb ella, ja que era molt bonica. Rea, tot i que tenia por de Cronos, com tots els altres titans, va acceptar.

LA GRAN MARE
Cronos, que ja li havien predit que un seu successor li trauria el tron, va tenir fills amb Rea igualment. La primera filla, Hèstia, va néixer, i Rea va pensar que era a criatura més bonica del món. Resplendia amb una aura diferent que la dels titans, era una deessa. Per això Rea és considerada la Gran Mare, perquè va infantar els primers déus. Tot i així, quan Cronos va veure la criatura, va recordar la profecia i se la va empassar. Per moltes súpliques de Rea, Cronos no va fer res. Ara bé, els déus són immortals, i Hèstia va continuar creixen dins la panxa del seu pare. La segona filla que van tenir va ser Demèter. Aquesta era encara més preciosa que la primera, i Rea, convençuda que entendriria el cor de Cronos, la va portar al seu davant, i ell, sense dilació, també se la va empassar. El mateix va passar amb Hera, Hades i Poseidó. Rea, cansada i desesperada, va demanar ajuda a la seva mare, Gea, per resoldre la situació. Gea li va dir que quan nasqués el nen, Zeus, el donés a les nimfes de Creta perquè el cuidessin. També i va proporcionar una roca de la mateixa mida que un nadó, perquè Cronos no sospités. Així doncs, el rei de l'univers es va empassar la pedra i Zeus va créixer sa i fort a Creta, alimentat per la cabra Amaltea.
Anys més tard, Rea li va dir a Zeus que, per alliberar els seus germans, havia de convertir-se en coper de palau. Així, li podria servir una barreja que li van ensenyar les nimfes i va aconseguir fer que Cronos vomités els seus germans.
Més tard, el va destronar, però això ja és una altra història.


Rea portant la seva filla a Cronos
Maria Erra
1r Batx

2 de novembre de 2017

HISTÒRIA GUERRERA DEL POBLE LLATÍ

LATIUM
Durant el segon mil·lenni a.C., derivada de les tribus indoeuropees en una regió de l'antiga Italià té la seva seu el poble llatí. A una província anomenada Latium.
Mapa d'Italià. En negre, la província de Latium.
Aquesta població era molt dèbil i es va veure afectada/influenciada per les poblacions properes que s'estaven iniciant en l'edat de ferro. Es considera que això va provocar una millora respecte a la població i amb els anys una llengua "definitiva", tot i que seguirà evolucionant al llarg del temps. 
Cap a l'any 600 a.C. els etruscos es van establir a la província llatina, els etruscos van establir-se a molts pobles de la península itàlica. Gràcies a aquesta connexió el poble llatí i el romà van començar a  interactuar i barrejar-se. Això va provocar la normalització del llatí com a llengua i de les costums llatines que acabarien passant a la tradició de la península. Cap a finals del primer segle abans de Crist  el poble romà ja havia colonitzat la majoria de la península itàlica i destruït la autonomia del poble llatí.

GUERRA
De l'any 340 a l'any 338 els llatins van declarar la guerra al poble romà amb l'objectiu d'impedir que els romans conquerissin tota la península itàlica. Aquesta guerra va generar que en els anys vinents molts pobles itàlics posessin els seus exercits en el camp de batalla. L'exèrcit romà i llatí eren semblants i alhora els més desenvolupats de la regió però el romà havia aconseguit un seguit de victòries molt nombroses respecte els llatins. L'any 338 els dos pobles van pactar la pau i es van considerar iguals fins l'any 334 en el que els romans, que havien reunit un exèrcit molt poderós i seguien fen guerres, van notar un canvi en la igualtat dels dos pobles, el poble llatí amb aquests anys  va posicionar als romans com a súbdits seus i això provoca que Roma comenci la guerra dels Samnites.
Els samnites eren un poble de la península el qual estava confrontat amb els sidicins del poble Sidisinum, els dos pobles van demanar ajuda a la poderosa Roma, els romans no van accedir.
Això provoca que els sidicins busquin l'ajut en el poble llatí, el qual accepta, i els romans en l'ambició, accedeixen a ajudar al poble contrari, d'aquí el nom "La guerra dels Samnites".
Pocs anys desprès en un atac per part del llatins i els sidicins als samnites, l'exèrcit romà decideix abandonar l'aliança i la guerra.
Pintura que representa la batalla entre els romans i els asturs.
Finalment, a la batalla d'Asturas comença la decadència del poble llatí. Després de la victòria per part dels romans els llatins van anar perdent tot el seu territori fins a l'exterminació del seu poble.

Àlex Pujalt
1r Batx

1 de novembre de 2017

DEESSA DE LA LLUNA

En la mitologia grega, Selene és la personificació del satèl·lit que tenim més a prop a la terra, la lluna.
Selene és filla dels titans Hiperió i Tia, i germana d'Hèli, el Sol, d'Eos i Aurora.
Els grecs la representaven coma una dona jove i molt bella, que viatjava per el cel en un carruatge de plata que el tiraven dos cavalls. Selene va tenir una filla amb Zeus, Pandia.


No obstant això, Selene va tenir molts amants, del qual el més important va ser Endimió, un pastor de Cària. 


La seva història explica que una nit d'estiu, Endimió va refugiar-se en una cova en el Mont Latmos per dormir.
Aquella nit quan la llum de la lluna va il·luminar l'interior de la cova, Selene el va veure i va enamorar-se perdudament de ell, així que va baixar fins la cova i el va despertar fregant els seus llavis amb els de ell.

Estàtua de la Deessa de la Lluna, Selene.

Després d'aquella nit, Selene va anar a buscar Zeus per demanar-li que li concedís un desig al seu amant, Endimió. Zeus va dir que sí, i el mortal amant, va demanar viure en un somni profund on només pogués ser despertat cada nit per la seva estimada Selene. 

La història explica també que d'aquesta relació varen sortir uns cinquanta fills.


Eulàlia Montaner
4t ESO

31 d’octubre de 2017

EL CALENDARI ROMÀ

Antigament el calendari de Ròmul incloïa deu mesos lunars, del març al desembre, amb un total de 304 dies. Sis d'aquests mesos tenien 30 dies i  els altres quatre 31. Entre el desembre i el començament de l'any següent quedava un temps que no corresponia a cap mes, durant el qual no es feien tasques agrícoles.

Per indicar els dies de cada mes els romans utilitzaven tres dates:

- Kalendae,-arum, les calendes eren el primer dia de cada mes.
- Nonae, -arum,  les nones eren el cinquè dia de cada mes excepte els mesos Març, Maig, Juliol i Octubre que era el dia setè.
- Idus, -uus, els idus eren el tretzè dia de tots els mesos, menys Març, Maig, Juliol i Octubre que era el quinzè.

Els mesos del calendari eren:

Martius - dedicat a Mart, quan començava la campanya militar
Aprilis - dedicat a Afrodita, deessa de l'amor i la bellesa
Maius - dedicat a Maia deessa de la fecunditat i de la primavera
Iunius - dedicat a Juno, l'esposa de Júpiter
Quintilis - es canvià a Iulius en honor a la mort de Juli Cèsar, ja que era el mes que va néixer.
Sextilis - va passar a ser Augustus perquè es va dedicar a l'emperador August.
Septembris
- October
November
December

Els mesos romans gravats
Però al cap d'un temps Numa, segon rei de Roma successor de Rèmol, va afegir dos mesos més al final per tal que el calendari romà s'ajustés al cicle lunar. Gener i Febrer. Gener (Ianuarius) estava dedicat al déu Jano, déu de les portes, els començaments i dels finals. I Febrer (Februarius) dedicat a Februus déu de la purificació. Que després van ser posats a principi d'any.

Aquesta reforma, va fer que l'any tingués 354 dies, tot i que es va afegir un dia més, perquè els romans eren supersticiosos i creien que els nombres parells portaven mala sort.

Tot i així faltaven 11 dies respecte l'any solar, i Numa va ordenar que a partir del 432 aC, s'afegís un mes de 22 o 23 dies cada dos anys. 

Al 46 aC, Juli Cèsar afegí els onze dies que faltaven per arribar a 365, i els va distribuir entre els set mesos que tenien 29 dies. També va ordenar que cada 4 anys s'havia d'afegir un dia més. Això és perquè quedaven sis hores acumulades cada any, i que un cop juntes generaven un dia.

L'última reforma que es va fer al mes de febrer va ser perquè el mes dedicat a August tingués la mateixa importància que el mes dedicat a Juli, es va treure un dia de Febrer, i va passar a l'agost.



Èlia Vilà
1r Batx

30 d’octubre de 2017

RITUALS FUNERÀRIS

El ritual d'enterrament a l'antiga Grècia començava el mateix dia de la mort. El funeral començava a casa del difunt si era possible. Se'l cridava tres cops per assegurar-se que estava mort i per donar la seva mort per totalment confirmada, se li tancaven els ulls. Seguidament, la família del difunt, per assegurar-se de que la seva ànima no s'escaparia, li feien un últim petó. Les dones més properes a la víctima netejaven i perfumaven el cadàver, i era a la boca on hi posaven una moneda d'or, la qual representava que la víctima l'hauria de fer servir per pagar-li a Caront per arribar en el més enllà:
Les dones i el culte al mort.
Caront (personatge de la mitologia grega), fill de Nyx i i Erebus, tenia els ulls grisos. Aquests feien referència a la mort, ja que ell era el barquer encarregat de transportar les ànimes, que havien d'anar a l'Hades, mitjançant una barca la qual conduïa ell cap al més enllà. Cobrava una moneda d'or a totes aquelles ànimes que volguessin travessar el riu. Aquelles ànimes que no podien pagar-se el viatge ja que la seva família no havia col·locat la moneda d'or sobre la boca, sigués perquè la família era pobre o qualsevol motiu, deixava a les ànimes a l'altre cantó del riu durant centenars d'anys fins que un dia decidia transportar-les de franc.
Caront traient la moneda d'or per cobrar el viatge al més enllà.
Encara que la família fos d'un gran poder econòmic, estava prohibit rodejar el cadàver de les possessions més valuoses, només estava permès rodejar-lo de les corones que el difunt havia rebut en vida. A més a més, el rodejaven a base de flors com a simbolisme de l'estima de la família.
Per a anunciar que dins la casa hi presenciava un mort, es col·locaven branques d'avet o xiprer i com a senyal de dol no encenien foc fins la casa. 
Per transportar el cadàver al lloc d'enterrament, es posava dins d'una caixa de fusta oberta la qual era carregada per la pròpia família. 
Abans dels finals del segle I, el funeral se celebrava a la nit on l'única llum que il·luminava l'esdeveniment era la llum de les torxes. Les torxes eren símbol de desgràcia. Posteriorment, es comencen a fer les celebracions de dia però a aquestes no hi podien assistir nens, suïcides ni indigents.
La humatio era essencial. Consistia en llançar terra sobre el cadàver per simbolitzar una inhumació o una incineració. 
Per a les persones que havien estat a prop del cadàver, se'ls hi feia una purificació. Abans de la sepultura, es netejava la tomba i es netejava amb aigua als assistents del funeral.


Els nou dies seguits del funeral, es feien un seguit de "celebracions" les quals acabaven en dinars on es sacrificava un animal i la seva sang era oferida als avantpassats del difunt, als Déus i al difunt per a divinitzar l'ànima d'aquest últim.

A la tomba hi havia un conducte que enllaçava l'exterior amb l'interior de la tomba. Aquest conducte era utilitzat per a dipositar-hi ofrenes com: pa, vi, fruites, raïm, pastissos i diferents tipus de flors.



Helena Osset Canal

1r Batx

27 d’octubre de 2017

GRANS MARES DE LA MITOLOGIA (I): LETO

Tots ens estimem la nostra mare. Ens va tenir nou mesos a la panxa i sempre ens ha cuidat. Ara bé, les mares de la mitologia grega tenien més problemes. Un primer exemple és Leto.

UNA ALTRA AMANT DE ZEUS
Leto amb Àrtemis i Apol·lo
És conegut per tots que Zeus ha tingut infinites amants al llarg de la història. Una d'elles és Leto, filla dels titans Ceos i Febe. Quan aquesta va quedar embarassada de Zeus, Hera, dona de Zeus, com que no podia castigar-lo a ell, ja que era el rei dels déus, va decidir castigar a Leto. Va fer que no podia parir en cap lloc ancorat a la Terra. Tot i així, Leto va descobrir una illa flotant, Delfos. La titànida va convèncer a les nimfes de l'illa perquè pogués infantar allà. Així doncs, Àrtemis, deessa de la caça va néixer, i nou dies més tard va néixer Apol·lo, déu de les arts, la medicina i els arquers. 
Hi ha llegendes que ens diuen que Hera també va segrestar a Ilíata, deessa dels parts, perquè Leto no pogués tenir els nens. També hi ha llegendes que diuen que Hera va obligar a Leto a fugir a la terra dels Hiperboreals, els gegants de gel, transformada en lloba.

HISTÒRIA DE NÍOBE
Si penseu que Leto ho va passar malament, teniu tota la raó. Ja n'hi havia prou, com perquè després es riguessin d'ella. Aquesta és la història de Niobe. Níobe era filla de Tàntal, que estava condemnat a l'inframón, sense menjar ni beure. S'havia casat amb Amfíon, amb qui era reina de Tebas. Tenien set fills i set filles, tots molt bells, i en ells basava la seva felicitat. Níobe ho tenia tot, però el seu orgull la va portar per mal camí. Quan estaven celebrant les festes per Leto, Àrtemis i Apol·lo, va dir a tothom: "Per què venereu a Leto si només va tenir dos fills? Jo en vaig tenir catorze!". Leto ho va sentir i va enviar a Àrtemis i Apol·lo a matar les set filles i els set fills de Níobe, respectivament. Amfió, per la tristesa i la desesperació es va suïcidar, i Níobe, traumatitzada per la desgràcia, es va quedar quieta allà, i es va transformar en una roca, però dels seus ulls van continuar caient llàgrimes, que es van convertir en un manantial.


Maria Erra
1er Batx

26 d’octubre de 2017

PIGMALIÓ: COM TROBAR LA PARELLA PERFECTA

No us heu preguntat mai si mai trobareu l'amor? I, quan el trobeu, serà aquella la persona adequada? No seria més fàcil que ens creéssim el company perfecte? El mite de Pigmalió ens parla precisament d'això, i és un dels mites més famosos de la mitologia grega.

EL MITE
Pigmalió era un escultor grec de Xipre. Després de sentir-se disgustat amb algunes dones del seu poble, va perdre l'interès en les dones, i les evitava sempre que podia. Altres versions del mite diuen que les dones no li havien agradat mai (ni els homes).
Pintura de Pigmalió i Galatea
En tot cas, les veia com a criatures defectuoses, i no hi volia tenir cap relació. Tot i així, ell continuava admirant la bellesa humana, així que va decidir crear-se ell mateix la seva dona perfecta. La va fer de marfil, i li va posar Galatea. Hi va posar tanta inspiració i passió, que Galatea va resultar la dona més bella del món. Quan va acabar de polir-la, doncs, no va poder evitar enamorar-se d'ella. L'acariciava, li feia petons i li parlava tots els dies, com a una parella de veritat. Li portava regals que pensava que li podrien agradar i la vestia amb roba fina, li posava anelles i collarets i fins i tot arracades. És tota una ironia que s'enamorés de l'única dona que no el podia estimar, quan ell havia odiat tant a les dones.
Aquest amor tant intens i pur va impressionar a Afrodita, deessa de l'amor i a bellesa. així que quan Pigmalió va anar a sacrificar un toro al seu temple, ella va decidir fer alguna cosa. Quan Pigmalió va tornar a casa, va descobrir el que havia fet Afrodita. Li havia donat vida a Galatea.
Pigmalió i Galatea es van casar, i ell mai es va oblidar d'agrair a Afrodita tot el que havia fet per ells. La deessa va beneir el casament, i més tard van tenir una filla anomenada Pafos.

La figura mitològica de Pigmalió va donar lloc a la idea que les expectatives sobre les persones, coses, situacions i fins i tot nosaltres mateixos tendeixen a convertir-se en realitat, com les expectatives de Pigmalió sobre Galatea es van complir.
Rosenthal i Jacobson van fer un experiment. Van agafar varis alumnes a l'atzar d'una classe normal i els  van dir als seus professors que tenien altes capacitats. Al final del curs, aquest grup d'alumnes, tan normals com els altres, van treure millors notes. Això ens demostra que les expectatives que els professors tenien sobre ells ja era alta, i això els va permetre progressar més.



Maria Erra
1er Batx

25 d’octubre de 2017

PAGESOS A L'ANTIGA GRÈCIA


Mapa amb les zones agricultores gregues
A l'Antiga Grècia hi havia una pagesia liderada per l'aristocràcia.
La majoria seguien una estratègia entorn a la minimització del risc de la fam, ja que venien dels anys foscos(de decadència).
De les terres se n'extreia el màxim possible, tot i el cicle domèstic/familiar que duien a terme els pagesos estava basat en la autosuficiència, les terres aconseguides s'explotaven al màxim.
Cada propietari, segon el terreny del que disposava feia servir unes tècniques i estratègies agricultores diferents, això marcarà la diferencia entre les propietats i les riqueses de cada territori i en front això es notarà que els avenços tecnològics també discreparan molt depenen de les zones.
Els pagesos que disposaven d'entre 3 i 6 hectàrees podien utilitzar la ma d'obra familiar, pròpia, i normalment es servien d'un parell de "dependents" i una junta de bous. I els que disposaven d'entre 1 i 8 hectàrees, contemplant la possibilitat de tindre menys hectàrees, solien treure molt més benefici que els anteriors i aprofitaven molt més la terra utilitzant la "força animal", per aconseguir això tenien però que treballar primer la terra a mà per preparar-la correctament.
Pintura que representa el treball al camp a l'antiguitat.
PROPIETAT
En aquella època la propietat de les terres funcionava aparti de l'alineament, el qual principalment provenia dels pobles, comunitats grangeres i famílies. Cada una d'aquestes comunitats disposava de la terra que posea i era una propietat inalienable de cara a altres comunitats, menys per la pròpia comunitat, la qual podia distribuir la seva terra/propietat lliurement sempre i quan fos entre membres de la mateixa comunitat. Més endavant les propietats alineades, degut a l'aparició de les póleis, podran ser transmeses entre diferents propietaris per: donació, endeutament, venta, i altres. I això continuarà així fins a l'edat clàssica on es comença a permetre que hi hagi propietats individuals, privades.
Segons l'escrit "Treballs i Dies" d'Heríode

Àlex Pujalt
1r Batx

20 d’octubre de 2017

LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

El sud d' Europa  tal com sabem, abans era el territori de l'imperi Romà. En aquests territoris es parlen llengües romàniques o neollatines, les quals procedeixen del llatí vulgar. Durant l'imperi romà, el llatí vulgar va ser la llengua que va contribuir unió entre diferents pobles, era un vehicle de comunicació, que en aquell moment pertanyien al domini romà.
Actualment no hi ha parlants que tinguin com a llengua materna el llatí, però tot i això encara no es pot considerar una llengua morta ja que és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà.

                                      Imperi romà

LES LLENGÜES ROMÀNIQUES ACTUALS

Avui en dia, el sud-oest d' Europa i a Romania es parlen llengües romàniques. Les llengües que es parlen són: galaicoportugès, asturlleonès, castellà o espanyol, aragonès, català o català-valencià, occità o llengua d'oc, francès, retoromànic, sard, italià i romanès. 

El galaicoportuguès: el portguès és parlat a Portugal i Brasil, i el gallec és parlat a Galícia. És una llengua cooficial juntament amb el castellà i té aproximadament 4 milions de parlants.

Asturlleonès:  el qual és parlada en Astúries i Lleó i no és una llengua oficial. Té 605.000 parlants

Castellà o espanyol: és parlada a Espanya i a la major part d'Amèrica central i del sud i per això té gairebé 417 milions de parlants. Aquesta llengua és parlada en altres països i és una llengua oficial de 20 estats.

Aragonès: aquesta és parlada en algunes valls de Pirineu aragonès i parcialment en el nord d'Aragó. Actualment té uns 25500 parlants.

Català: és una llengua parlada a Catalunya, al País Valencià, a les Balears, a Andorra, Catalunya nord (França) i a l'Alguer (Sardenya). És oficial en la majoria dels llocs esmentats anteriorment, que aquests són: Catalunya i Catalunya Nord, València, Alguer, Andorra i Balears. És un idioma que té més de 10 milions de parlants, força reconeguda i amb molts dialectes.

Occità: es parla al sud de França, a l'oest d'Itàlia i també a la Vall d'Aran (Catalunya) on rep el nom d'aranès i té 528000 parlants.

Francès: és un idioma parlat a França, sud de Bèlgica, l'oest de Suïssa, a Luxemburg, Vall d'A osta (Itàlia), antigues colònies com per exemple el Quebec (Canadà), Haití i alguna illa del Carib. Té aproximadament 300 milions de parlants.

Retoromànic: és una llengua parlada a una petita regió de Suïssa i al nord d'Itàlia, té gairebé 625000 de parlants i no és una llengua oficial.

Sard: és una llengua parlada a l'illa de Sardenya (Itàlia) i el 81% dels habitants el comprenen perfectament, i entre el 65% i el 70% el parla com a idioma habitual i és llengua oficial a Sardenya.

Italià: és pròpia d'Itàlia, també es parla el sud de Suïssa i a Còrsega. Té aproximadament 70 milions de parlant i és oficial a Itàlia.

Romanès: és parlat a Romania i a Moldàvia. Té més de 26 milions de parlants i és oficial a Romania, República de Moldàvia.


                                Llengües parlades a Europa oriental i occidental



EL CATALÀ, LLENGUA ROMÀNICA.

"La romanitat és una realitat present quotidiana per a nosaltres cada cop que, per establir comunicació, per rebre informació o per deixar constància del nostre pensament, obrim la boca, agafem la ploma, despengem el telèfon, engeguem el televisor o teclegem a l'ordinador. No en som generalment conscients, però és bé així."
L.E. López Del Castillo

Varnpreet Kaur
1r Batx